Al Whisky Club, el comportament...


Obra:El petó de Peter Pan (p. 511-512)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Al Whisky Club, el comportament de tothom es feia més avinent amb la seva posició social. Era un recinte amb classe. Mentre els bars de la ciutat intentaven posar-se al dia amb vulgars decorats funcionals, abundosos de materials sintètics i amb una lamentable tendència a la uniformitat, alguns clubs privats giraven els ulls cap a la tradició britànica: còmoda, acollidora i molt respectable. Així era el Whisky Club, amb el terra emmoquetat, les parets entapissades amb tons pàl·lids, llums de sobretaula que escampaven una claror tènue, i butaques àmplies i confortables, calculades per a la conversa civilitzada i la relació hipòcrita. En cada compartiment, hi penjaven retrats de vell regust britànic: escenes de caceres en camps verds i milords abillats amb casaques vermelles.

Per sort per a la nostra autoestima, el Robert i jo ens havíem vestit de manera molt elegant: blazer, corbata i molta gomina als cabells. A més, com que a la meva solapa hi ostentava l'escut d'un college anglès, podíem passar perfectament per fills de bona família (si no hagués estat així, ens hauria mortificat ser entre aquell públic tan primmirat).

El Robert va comentar en veu alta al Toni que estàvem celebrant el meu aniversari i la xineta va transmetre la informació a un cert senyor de mitjana edat que ja feia estona que ens observava. No hi havia dubte que ens trobàvem entre gent ben nascuda, perquè aquell vell va decidir ajuntar-se al nostre grup i ens va obsequiar amb xampany. Vam encetar un animat col·loqui sobre temes suposadament refinats i al cap d'una estona ja compartíem taula amb dos homes més: l'un era un crític d'art, d'aspecte vulgar i una vestimenta més aviat llardosa. El segon era un poeta anomenat Jaime Gil de Biedma, que, segons em van explicar, tenia molta anomenada en els cercles literaris més exigents. He de confessar que jo no n'havia sentit a parlar mai. No era un home de fama espectacular, sinó de renom de qualitat. Em van dir que el seu fort era la literatura anglosaxona, de manera que ens vam embrancar en una conversa sobre no sé quins autors. Podria ser que aquella nit ja em parlés de Christopher Isherwood, un autor perfectament desconegut aleshores en les nostres latituds? En tot cas, abans o després, em va fer ar­ribar un exemplar de Prater Violet, que incloïa retalls de la premsa britànica amb alguna informació sobre l'autor. (El temps els ha donat un to groguenc, però sobreviuen a la biblioteca de Ventalló.)