testing image

Vida familiar (fragment)

L'Armand va entrar al taller corrent, fent el motor amb la boca i trepitjant els encenalls que hi havia per terra de manera que s'esqueixessin fent com més soroll millor. Va donar dues voltes al banc de fuster, va observar a la paret els xerracs, les gúbies, els serjants, els ribots, totes les eines perfectament endreçades, cadascuna al lloc que li corresponia (marcat per la silueta pertinent, pintada amb un traç més o menys matusser), i va enfilar el passadís, al fons del qual començava l'habitatge pròpiament dit. L'oncle Reguard tenia el taller al darrere de la casa i, encara que els grans sempre hi entraven pel davant, l'Armand s'estimava més entrar-hi pel taller. El fascinava que l'oncle tingués el lloc de feina just darrere l'habitatge. Ell, en canvi, vivia en un pis i el taller de fuster de son pare era en una planta baixa, a quatre carrers de casa seva. Als altres cosins els passava el mateix. De tota la família, només l'oncle Re­guard tenia junts habitatge i taller; una habitació petita hi feia de separació i alhora de quarto dels mals endreços. Venint del taller, immediatament després hi havia la sala, amb la gran taula, el llum d'aranya, les butaques, els passadissos i les portes de les habitacions.

Quan l'Armand va arribar a la sala ja hi era tothom, fent-se petons, rient, xerrant amb veu cada cop més alta, per fer-se sentir: son pare, sa mare, els cosins, l'oncle, les ties, els altres oncles i aquells cosins més llunyans, que de fet no eren cosins i si en deia així era perquè pertanyien a branques de la família tan allunyades que no sabia en quina categoria exacta classificar-los.

Van dinar, un àpat que va durar hores, i tot seguit va començar la sobretaula, amb el fum dels cigars que ho va anar envaint tot. Les ampolles de xampany buides anaven acumulant-se a l'habitació en­tre l'habitatge i el taller, les ties no paraven de tallar pastissos i els cosins més grans posaven discos. L'aire era espès i amb gust de xocolata. Els cosins petits (l'Armand, la Guinovarda, la Gisela, el Guitard, el Llopart...) van demanar permís per aixecar-se de taula i van córrer cap a l'habitació de l'Eginard, a jugar amb les casetes de fusta, amb teulada i portes, i finestres pintades de tots colors. Amb la porta de l'habitació entreoberta, l'Armand podia contem­plar, a l'angle del passadís, l'arpa. Era una arpa que l'oncle Reguard havia construït trenta anys enrere, i un dels orgulls de la família, perquè (deia sempre el pare de l'Armand) emparentava la feina de fuster amb la de luthier. Des que tenia memòria, l'Armand havia vist l'arpa a ca l'oncle Reguard, sempre al mateix lloc: al racó que feia el passadís quan girava. Li semblava més bonica que totes les altres arpes foto­grafiades o dibuixades que guardava a casa, en una carpeta blava, retallades de revistes: una arpa en mans d'un déu mitològic, una arpa sumèria acabada en un cap d'animal que no sabia identificar, un escut d'Irlanda, dues arpes noruegues (una acabada en un cap de drac i l'altra en un cap de dona amb els ulls embenats), i una arpa feta amb una branca d'arbre, amb Harpo Marx tocant-la.