testing image

En morir el senyor Jaume, Santiago es trasllada a la Granvia, a la casa dels seus germans, i això féu que l'amistat amb Clarasó augmentés. L'escultor portava ja molta vida treballada. Havia compartit el taller que Carbonell Selva havia tingut al Pedró. Era un home pobre i a la nit pujava al pis dels Rossinyol i, sopava amb ells. Un dia Santiago li proposà de llogar un taller plegats. Ho feren així. El taller es trobava en els baixos interiors del número 38 del carrer de Muntaner, tocant a Corts. Era gran, estava situat sota un terrat de primer pis, tenia claraboies i, per tant, molta llum. En la sala gran, Clarasó hi col·loca les seves escultures i Rossinyol els seus ferros. Malgrat la seva pobresa, Clarasó era ja un professional. Rossinyol hagué de treballar encara un cert temps, al despatx.

Havent sopat, els dos amics, amb l'àlbum i el llapis, sortien a dibuixar. De vegades es posaven el frac i dibuixaven al Liceu. Altres vegades, amb brusa, gorra i espardenyes, freqüentaven els cafès i els locals esqueixats. No es cansaven de dibuixar. En aquest taller, Rossinyol no hi pinta res. Necessitava el ple aire.

Al voltant d'aquest taller del carrer de Muntaner es formà ràpidament un grup d'amics, que estigué format, a part de Rossinyol i Clarasó, per Ramon Casas, Ramon Canudas, Soler i Rovirosa, Joan Cerdà, Frederic Rahola, Albert Llanas, Josep Yxart, Raimon Casellas, Sánchez Ortiz, Josep Coroleu, Pompeu Gener i alguns altres. Gairebé tots aquests senyors eren en aquesta època totalment desconeguts. Alguns s'estaven obrint pas. La majoria arribaren, per un o altre camí, a la celebritat. Aquest grup es reunia els dissabtes, i aquestes reunions de taller consistien a prendre cafè, que hom enviava a buscar en un establiment del costat, i a parlar de tot el diví i l'humà. Era una joventut autèntica i real.

Si del conjunt d'aquest grup se'n pogués dir alguna cosa, s'hauria de dir que estava constituït per xicots entusiastes, plens d'il·lusions, desbordants. Publicaven -quan podien- articles i llibres, estrenaven comèdies, donaven a conèixer les seves pintures o les seves maneres de pensar. Un pretext qualsevol relacionat amb aquests fets -un èxit o un fracàs- els donava l'ocasió de celebrar-ho. Ho celebraven tot. Feien festetes de taller, feien cargolades als merenderos de Montjuïc o es feien cuinar un arròs de peix en un lloc o altre de la Barceloneta. Menjaven i bevien copiosament i l'agudesa saltava. Després cantaven una estona. Els agradava cantar «El pobre terrisser», el «Déu vos guard, mestre Joan», el «Pensil». Eren temps agradables.

El taller no tenia nom, i un dia calgué batejar-lo. Fou posat a votació i per majoria guanyà la paraula Cau. Com que hi havia tants de ferros, resultà el Cau Ferrat. Aquell dissabte el grup era més nombrós que de costum, i a més dels noms citats cal afegir-hi els de Josep Pascó, Eliseu Meifrèn, Josep Lluís Pellicer, Font Torner, etc. No estigueren pas, al meu entendre, encertats. La paraula Cau és horrible. Té una rusticitat excessiva, sense que, per altra part, impliqui, com es pretengué, un augment de la intimitat.