testing image

Els qui, al final dels anys 40, vam entrar a la Universitat de Barcelona, ens vam trobar amb un artefacte desarticulat i provincià que encara mostrava la pell viva de dues guerres i que, només de tant en tant, et donava el que, amb justícia, podies demanar-li. Vicens Vives, per exemple. O, dins el camp de la filologia romànica, Riquer i Badia. De fet, el que un tenia dret a demanar, ho havia de buscar, no sé si dir que de manera salvatge, fora del seu recinte. Alguns, gràcies a la mà de companys més ben connectats, vam tenir la sort d'anar a parar a una mena de cova platònica: els Estudis Universitaris Catalans. I, en els Estudis, vam conèixer el Dr. Rubió. Amb quina enyorança recordo les seves classes al voltant d/una taula de menjador! I, sobretot, amb quina enyorança recordo les llargues converses que, sense formalitats i a l'hora de despedir-nos, sosteníem al replà de casa seva! Per a nosaltres, tot just sortits de l'ou, Rubió era un autèntic mite, alhora pròxim i llunyà. Rubió, en efecte, més que un individu, era un llinatge, un llinatge que, ell tot sol, omplia el sac de la història contemporània del país. Joan Francesc Rubió i Lluch, el besavi, havia estat un dels impressors i llibreters de vell que havia poblat el mapa de la Barcelona trasbalsada per la tropa napoleònica i per una incipient industrialització. Joaquim Rubió i Ors, l'avi, havia estat el primer teoritzador d'un moviment, el de la Renaixença, que havia remogut amb força les aigües del nostre cos social. El pare, Antoni Rubió i Lluch, havia estat el gran organitzador dels estudis de literatura catalana. I ell, Jordi Rubió i Balaguer, era, en síntesi, 1) el membre excepcional d'una generació excepcional, la formada per Nicolau, Abadal, Pijoan, Eugeni d'Ors o Josep Carner; 2) el creador de la primera biblioteca pública de Barcelona, més exactament, de la Biblioteca Nacional de Catalunya; 3) el professional de la cultura que una política determinada, la dominant, havia exclòs de la nòmina dels vivents; 4) un professor eficaç; i suggestiu que, en les seves lliçons, posava un accent nou, penetrant, un mestre al qual discutíem per sistema i que, al seu torn, ens discutia amb la serenitat de qui, per talent i treball, disposava d'un repertori de recursos que ens resultava inabastable i, en fi, 5) un tipus que barrejava l'orgull, anava a dir que diabòlic, de la ciència amb un tracte directe, afable, que, amb tot, deixava moltes zones d'ombra, de reserva. (Riba, que, si no m'equivoco, havia coincidit amb ell, de jove, en terres germàniques, em solia dir que era com una enorme, pesada calaixera, que, a mesura que li obries calaixos, anava tancant els que suposaves, ja, definitivament oberts.)