testing image

Les gruixudes cortines no podien impedir pas que entrés el fred, però un cop era dins semblava que no el deixessin sortir, perquè s'hi concentrava més que al carrer.

Jo he estat un infant amb penellons. Els dits de les mans i dels peus tenien punts congestionats i moradencs a conseqüència del fred, i el més cruel era que quan buscava una mica d'escalfor començaven a picar. No van arribar a ser mai penellons d'aquells que s'ulceren i fan angúnia, però a estones el neguit era exasperant.

Aleshores els nens anàvem molt abrigats, quan sortíem al carrer. L'abric, els guants, la bufanda. En­cara duia tot això —ho veig a les fotos— quan tenia disset anys. No sé què ha passat que amb els anys he anat desprenent-me de roba, i quan un dia especialment fred m'he volgut protegir m'he trobat que no tenia abric, que uns guants vells estaven foradats i que la bufanda me l'havia de deixar un dels meus fills. Però quan anava a escola hi anava prudentment embolicat. L'última frase que habitualment em deia la meva mare, en sortir de casa, era: «Posa't bé la bufanda».

Al pis lluitàvem contra el fred amb el braser i, sobretot, dues estufes. El braser va venir més tard, heretat, em sembla, d'un avi; el braser ha estat un d'aquells elements que m'han estimulat el gust de la contemplació vaga i sentimental. Els puntes encesos envoltats de la cendra d'un gris perla eren incitants, i em semblaven finestres il·luminades d'una ciutat misteriosa enmig d'un desert. De tant en tant apartava la cendra cap enfora, i els punts intensificaven el seu vermell, que esdevenia un roig puríssim, com uns grans de magrana incendiada.

Les estufes eren de petroli, amb aquella forma de columna que s'obria per la base, on hi havia el dipòsit i el ble circular. S'obrien cada vegada que calia omplir el dipòsit o encendre el ble, i aleshores les es­tufes quedaven en una posició rara, entre gimnàstica i quirúrgica, amb el ventre visible i el cap a terra.

A dalt de tot tenien una reixeta que es podia gra­duar, i hi posàvem un pot amb aigua i fulles d'eucaliptus, substituït a vegades per un altre pot en el qual s'escalfava, al bany maria, el biberó del germà petit.

Les estufes tenien una mena de llombrígol quadrat, una finestreta, que en l'estufa més gran era vermella i en l'altra blava. A través de la finestreta es veia la flama, i aquell petit rectangle, encara no televisiu, em produïa una atracció profunda. Aquestes dues estufes m'han fet companyia en alguns moments de soledat de la meva infantesa: una tarda d'hivern, quan els pares no eren a casa; el dia que, trobant-me malalt, per tal d'escalfar una mica l'aire havien deixat l'estufa encesa, en la penombra del meu dormitori. Jo contemplava fascinat, i una mica malenconiós, aquella petita finestra blavenca o vermellosa, tènuement il·luminada per dins, que m'oferia un espectacle canviant i continu d'oscil·lacions i matisos.