Va repenjar el front contra el vidre...


Obra:El mossèn (p. 9-10)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Va repenjar el front contra el vidre de la tribuna, els ulls ardents i secs, i la fredor del vidre li féu una breu esgarrifança. Un tren s'atura en aquell moment, envoltat de núvols de vapor, i el soroll de frens, els xiulets dels senyals i la fressa de la gent el distregueren i es deixà, de grat, distreure. Una dona feixuga, amb senyals de gravidesa i un míser mocador lligat al cap a la moda dels pagesos, baixà a l'andana, i enfilà carrer Aragó amunt. El sol era suau i plàcid, en la tardor tèbia i vigorosa de Barcelona, i, en donar-li de ple, destacava sense pietat les ta­ques i el desgast de la sotana esllenegada; un botó li ballava a l'alçada de l'estómac, i, distret amb el tren i la bonior de fora, a punt estigué de dir: «Empar, m'has de cosir aquest...», sort que no arribà a dir-ho, perquè la tempesta hauria estat més gran, en aquella noia més sensible que la pell dels ulls. Encara sentia els plors al dormitori i pensava que ara l'Empar s'allitarà, i de tantes llàgrimes que arribarà a vessar xoparà el coixí, i el plor la farà dormir, i així es llevarà, al vespre, ben tard, amb els ulls botits i el malhumor barrejat amb el desassossec de tenir-me sense sopar.

Però no tenia esma de separar el front del vidre i dir a l'Empar que no passés ànsia, que ell ho arranjaria tot, que avui mateix pagava l'adroguer i que aquest els tornaria a fiar, i que era ell, i només ell, qui mereixia blasme per no saber tenir cura de la família, que havia faltat a totes les promeses, i que ara ja no era el protector, ni tampoc el protegit, és clar, ni res de res, sinó un vell que feia atots al capdavall de la vida.

El tren arrencà de nou, panteixant com un borratxo, fins que agafà velocitat i sortí del seu camp visual com un coet esperitat, Aragó avall, deixant flotant a l'aire una olor de ferro i de fum que s'anava escolant per les escletxes de la tribuna i arribava a les narius del mossèn; i ell pensà que era, això dels trens, com la vida dels homes, o millor, com la dels homes vells i acabats com ell, que han de panteixar i agafar impuls per iniciar cada dia de la vida, i tot per anar enllà i després tornar, com si res no hagués passat.