testing image

La meva relació amb Espriu s'acresqué qui-sap-lo quan, l'any 1980, la Universitat de Barcelona acordà d'investir-lo doctor honoris causa. Aleshores vaig haver de parlar amb ell diverses vegades. Primer, per a convèncer-lo que acceptés; després, per a endegar els actes corresponents. Ell s'hi resistí durant setmanes. No volia de cap manera rebre aquesta distinció de la «magnànima Universitat» (com anomenava sempre la de Barce­lona). A la fi hi accedí, però amb una condició: que la investidura es fes en el decurs d'una sessió íntima, amb poca gent. I nosaltres, que preteníem de fer-ne l'acte inaugural del curs 1980-1981, al Paranimf, que ja imaginàvem ple de gom a gom! Després d'hores de parlar-ne, trobàrem la solució: la inauguració solemne del nou curs tindria lloc, com era costum, al Paranimf, al migdia, i seria en homenatge a Salvador Espriu. La vigília, al vespre, a la Sala de Juntes del Rectorat, amb una assistència que li asseguràvem que no atenyeria quaranta o cinquanta persones, li conferiríem els atributs de doctor. En canvi, no seria present l'endemà al Para­nimf. No era el que desitjàvem, però així el projecte no deixava d'esdevenir realitat.[...]

Però ens interessa més la sessió del dia anterior, al vespre. Fou realment una reunió íntima, tal com ell ho desitjava. Íntima, breu, però punyent (em sap greu d'haver-ho de dir així, per tal com jo hi tenia un paper destacat, però no puc silenciar-ho). Acabada la sessió, Espriu començà d'enraonar. Es trobava bé entre nosaltres; tant, que aparentment no tenia ganes d'anar-se'n. Quan, per fi, arribà el moment de separar-nos, tots els que érem al Rectorat tinguérem el mateix pensament: si no s'hagués compromès a no acudir a l'acte inaugural de l'endemà (cosa que ens havia obligat a muntar-lo en dues etapes), no ens hauria costat gens de fer-l'hi venir. La Universitat sempre tenia per a Espriu una mítica força d'atracció. Però aquell vespre era un imant del qual no sabia desenganxar-se.