testing image

Quan vaig anar a la Universitat, vaig descobrir, entre molts d'altres, els homes del noranta-vuit castellà i els seus nebots però no fillols, els de la generació d'Ortega, entre els quals Gabriel Miró. Per un quant temps l'alacantí em va enlluernar, i vaig conèixer, quasi sencera, la seva obra. Mai no em varen plaure, ho lamento, Las cerezas del cemente­rio. Em convencien més les Figuras de la Pasión del Señor. Molt més, el Libro de Sigüenza, Nuestro Padre San Daniel, El obispo leproso i El ángel, el molino y el caracol del faro. I, per damunt de tot, Años y leguas, el seu últim llibre, si el record no em traeix. Encara de tard en tard l'agafo i el rellegeixo.

Salvant totes les distancies —a favor del prosista llevantí, naturalment—, una cosa ens unia: la lectura habitual de la Bíblia. Però ell llegia amb preferència, segons sembla, el Nou Testament. Jo, des de la infantesa, l'Antic. Ens unia també la preocupació per l'estil, el més a flor de pell, per les paraules. Ens separaven, en canvi, els respectius temperaments. Miró era, almenys en el camp literari, un sensual, excessiu fins a l'enuig. Jo em pensaria, amb risc d'autoenganyar-me, que no ho sóc gens.