Nosaltres, sense perdre temps...


Obra:Incerta glòria I (p. 264-265)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Nosaltres, sense perdre temps, vam travessar el vestíbul entre aquelles gegantines estàtues de guix de Ramon Llull i de no sé qui més i després el pati de Dret, sempre duent-te a tu enmig del grup. Vam pujar les escales, vam entrar a la biblioteca; era allà que ens havíem de trobar amb alguns dels nostres, que farien com qui llegeix voluminosos llibres de consulta: entre tant, en els moments que el bibliotecari badava (que val a dir que eren els més), havien d'examinar quina de les portetes dissimulades de la biblioteca és la que dóna a l'escala de cargol que duu al cim de la teulada on hi ha el pal de la bandera; cap de nosaltres no havent pujat mai a la teulada, l'únic que sabíem o crèiem saber és que la porteta en qüestió era en efecte una de les que queden dissimulades entre els prestatges de la biblioteca universitària.

La biblioteca universitària... que poques vegades hi havíem estat, en aquell temps. Quan la recordo ara, el que em ve amb més precisió a la memòria és aquell tuf de romàtic, de paper florit i rosegat pels corcs, d'aire estancat. Les raríssimes vegades que hi anàvem aleshores era només per consultar alguna paraula a l'enciclopèdia Espasa ja que els seus volums eren dels pocs fàcilment consultables. Si de cas en volies algun que no fos de l'enciclopèdia Espasa o de la història universal de Cèsar Cantú, havies d'entrar al despatx del bibliotecari i aquest et rebia amb cara d'estupor i més aviat de prunes agres. Li dèiem "el vejete" perquè ho era; es passava les hores en aquell despatx esquifit i rònec, que era més aviat un cau, llegint obres escabroses del segle XVIII.