Veient que restaven plantats a l'escala...


Obra:Al llarg de la meva vida (p. 313-314)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Veient que restaven plantats a l'escala, he dit que me n'anava a la Universitat. Fet i fet allí estaria millor que enlloc. Quan travessava la plaça de la Universitat, s'han apagat els llums, llevat els blaus. Tot ha restat en una foscor fantàstica. Temia que algun vehicle no se'm tirés al damunt, però m'he adonat que tots estaven aturats. La sensació predominant era, tanmateix, la de les plantofes: que travessava en plantofes la plaça de la Universitat i que, en plantofes, anava a entrar en el Temple de la Ciència. Entrar? Les portes eren tancades. He trucat als vidres. Tot seguit han vingut. Però no encertaven a obrir. Jo mentrestant recordava el que havia llegit pocs dies abans: al cap de tres minuts de donada l'alarma, els avions podien ésser damunt la ciutat. Els tres minuts qui sap on eren. El fet que ningú més no acudís a la porta de la Universitat i que la porta ja fos tancada em feia creure que era un reressagat. Mirava el cel i esperava d'un moment a l'altre sentir un brunzit de motors i espetec de bombes... A la fi va girar la clau i jo mateix vaig haver d'obrir. Les feines aleshores van ésser per a sortir per l'altra banda del vestíbul: no trobaven la clau. En conjunt, els refugiats no érem sinó cinc. Entre ells una ex-deixebla de l'Escola de Bibliotecàries.