testing image

La meva mare

 

La meva mare sempre m'ha fet por, sempre m'havia fet por. Encara darrerament, quan la topava pel carrer o en algun lloc, la meva primera reacció era de basarda, de defensa, com davant d'un parany. Quan l'anava a veure a la seva residència dels últims anys o quan sabia que la trobaria, aquest sentiment no era tan intens, potser perquè hi anava preparat, potser perquè ella també havia tingut el temps de preparar-se una fesomia, de camuflar-se.

És evident que l'estat hipnòtic havia fet emergir en ella l'animalitat més elemental, però aquesta animalitat també hauria pogut ser de signe positiu —de tendresa maternal— i no era així.

Recordo molt bé que a l'internat, als «Hermanos», als meus dotze o tretze anys, jo em pensava que la meva mare no era la meva mare, perquè si ho fos —em deia— no toleraria que jo estigués allí, que sofrís d'aquella manera, em vindria a treure, m'arrencaria als meus botxins.

La meva deducció era perfectament lògica. Com que el meu cosí germà, Manuel Palau i Blasi, havia perdut la seva mare i tenia madrastra, jo em deia que la meva mare era la meva madrastra, però com que jo era més petit que el meu cosí, encara no m'ho havien volgut dir, m'ho dirien quan fos més gran, em mantenien en l'engany per no desencisar-me massa, com de menut m'havien mantingut en l'engany dels Reis d'Orient. La deducció venia reforçada pel fet que el meu cosí, tot i tenir madrastra, vivia a casa seva i en canvi, a mi, m'havien posat intern, no anava a casa sinó una vegada al mes, si tenia bones notes, cosa que no sempre s'esdevenia... Va resultar que no, que no tenia madrastra, que aquella dona era —sembla— la meva mare.

El meu pare no se sabia avenir del que m'esdevingué després de la naixença. Vaig refusar obstinadament, segons deia, el pit matern, i m'estava morint literalment de gana, fins que em portaren a una dida de Badalona —la Madalena—, on vaig passar els dos primers anys de la meva vida, i m'hi vaig amor­rar com un lladre.

La meva mare m'explicà que de petit, quan a penes sabia parlar, jo li deia bruixa, i que no sabia d'on hauria tret o on podia haver après aquesta paraula.

Quan contemplo les meves fotos de quan era infant, dels dos primers anys de venir al món, veig que, en una forma o altra, faig cara de malhumorat o de pomes agres quan estic amb la meva mare i em veig rialler i feliç en braços de la meva dida o del meu avi. No en tinc cap, d'aquest moment, amb el meu pare, pobre, perquè ell és qui feia les fotos.