testing image

Aquesta paraula, voraviu, em va venir un dia com de vegades m'arriba la remor perduda dels tramvies. Per a escriure, hem d'estar enamorats de la nostra llengua, només d'aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.

Tan real, doncs, és la paraula «voraviu» com allò que ja no veiem amb els nostres ulls. De petita, jo «veia» l'estàtua de Rafael Casanova. Estava feta de les parau­les del meu pare, quan m'explicava qui era aquest per­sonatge en travessar la Ronda de Sant Pere. M'assenyalava el buit de la cantonada amb el carrer d'Alí Bey i jo veia l'estàtua. L'estàtua estava feta de paraules, d'unes paraules molt diferents d'aquelles que les monges em feien aprendre de cor. Quan em feien escriure mots ensucrats en una llengua que, aleshores, em semblava que elles havien inventat. El pare no era el papaíto querido, ni l'àvia l'abuelita. Tot allò que em feien es­criure amb cal·ligrafia anglesa, i que jo no entenia ni un borrall, ha desaparegut. Però tampoc no recordo ben bé què em deia, el pare, de l'estàtua de Rafael Casanova i, si em retorna, ve com la remor del vent: en forma de sons que troben recer en la paraula «voraviu».