Vaig sentir-me alleugerida...


Obra:La meitat de l’ànima (p. 110-111)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Vaig sentir-me alleugerida quan entràrem en una botiga de roba del passeig de Gràcia per comprar-li, a la tieta Anselma, tela per a un vestit, perquè celebrava l'aniversari aquella mateixa tarda. Ell s'esperà fora davant de la vitrina primer, mirant cap a dintre sense cap mena de dissimulació. Després, potser perquè ens torbàvem, sense perdre'ns de vista, va posar-se a fer cua, al costat d'altra gent, a la parada del tramvia, però els deixà passar tots. Quan nosaltres sortírem encara era allà, palplantat, sota la llum hepàtica d'un fanal, fumant una cigarreta. En tombar cap a la Gran Via va pegar-mos al darrere i tornà a esperar-nos el temps que fórem a can Ribes i Casals, on finalment ma mare trobà la peça de roba que cercava. Continua seguint-nos cap a la plaça d'Urquinaona. En baixar les escales del metro li prenguérem distància perquè tenia dificultats amb la ca­ma i havia d'arrambar-se a la paret. Però aconseguí arri­bar abans que poguéssim entrar a cap vagó, s'obrí pas a empentes i es posà al costat de la mare, i en veu baixa, sen­se mirar-se-la, li digué: «Vinc de part d'en Ramon. M'ha dit que li porti la maleta.» Però com que ma mare feia com si no el sentís, li preguntà: «Vostè és la Cèlia, oi?» «S'equivoca», li contestà la mare. «No sé de qui em par­la...» I agafant-me, ara sí, de la mà, vàrem córrer escales amunt. Al carrer ma mare parà un taxi. Allà, mentre ens conduïa a casa de la tia Anselma, salvades d'aquell desconegut que l'havia confosa, va dir-me que mai no sortís so­la del col·legi, que m'esperés dins la porteria que Rocío arribés, encara que podia estar tranquil·la perquè aquell home no ens tornaria a seguir després d'adonar-se que s'equivocava... «Qui és?», vaig preguntar-li, «què volia?» «No ho sé», em digué, «però segur que és un desgraciat que deu fer contraban.»