El meu fracàs total...


Autor:Gaziel
Obra:Tots els camins duen a Roma (p. 123 i 124-125)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El meu fracàs total al pensionat de Sarrià vingué a desbaratar el projecte que a casa tenien fet els pares, en el precís instant que, després d'haver-lo preparat molt temps, els devia semblar que ja era dut a terme. Els dos fills, tancats nou mesos seguits al col·legi, durant set anys almenys; i els pares, mentrestant, lliures del tot: aquest era el pla perfecte. I vet aquí que el menut dels dos nois, el més poqueta cosa, havia fallat en absolut, fins al punt de no quedar altre remei que treure'l de la presó i retornar-lo a casa. ¿Què en farien, ara, d'un enze semblant, a remolc tot el dia?

S'apressaren a trobar una solució al menys allunyada possible de la que acabava d'anar-se'n per terra. I aqueixa solució era el migpensionat que els mateixos jesuïtes tenien a Barcelona. El canvi anà molt ràpid. Els meus pares, de perfecte acord amb els dos col·legis, em tragueren de l'un i, sense perdre temps, em ficaren a l'altre. Tot quedà enllestit entre 1896 i 1897, entre sortida d'any i cap d'any.

En el seu establiment barceloní, els bons pares hi rebien alumnes de dues menes: migpensionistes i externs. Jo vaig ingressar-hi, naturalment, de migpensionista. Els nois d'aquesta categoria entràvem al col·legi a les vuit del matí, just per oir la missa diària, i en sortíem a les vuit del vespre, després d'haver preparat les lliçons i els deures per a l'endemà. Tornàvem a casa, doncs, només el temps de sopar i dormir unes vuit hores. Però hi havia la festa del dijous a la tarda, des de les tres, i la del diumenge, a partir de les onze del matí, sortint de l'ofici, la comunió i la Congregació, sense comptar-ne algunes altres de periòdiques. I, sobretot, allò era una altra cosa!

 

Així com el de Sarrià fugia del món tant com podia, isolat allà dalt de la muntanya i tirant sempre cap a bosc, el del carrer de Casp, de Barcelona, estava submergit en plena ciutat, que el voltava per totes bandes. Per força havia de ser sociable. El barri on està situat era, i és encara, el barri dels grans despatxos i magatzems de la indústria fabril catalana, base econòmica del país: barri damunt el qual sembla assentar-se tota la dreta de l'Eixample, on llavors vivia burgesament la flor de la burgesia de Catalunya. Els carrers de Casp, Claris (ara Via Laietana) i Llúria, que emmarquen l'edifici dels Jesuïtes, amb els seus pròxims veïns, sentien ressonar de sol a sol els carros de transport dels cotoners, llaners o seders, carregats de troques de filat i peces de teixit. Totes les voreres eren interceptades pels carretons que descarregaven i carregaven, entrant i sortint dels magatzems profunds. A primera hora de la tarda, de tres a cinc, la zona en pes anava plena de l'aroma intensa del tabac havà, que fumaven els amos i grans encarregats, sovint en mànegues de camisa, mentre vigilaven des dels portals el tràfec, i de la fortor dels caliquenyos que tots els mossos, fins el més humil, anaven xuclant, amb l'espatlla encorbada sota l'embalum dels fardells. El col·legi estava encastat, com un ingredient més, en aquell torró urbà, fabril i comercial, de fi de segle, el de "Barcelona és bona si la bossa sona".