Quan, rumb a Nova York...


Obra:La meitat de l’ànima (p. 116-117)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Quan, rumb a Nova York, m'explicà, també per primera vegada, com es van conèixer em digué que fou la perfecció del seu rostre —imagín que també del seu cos, encara que aleshores això era un element censurat en una conversa entre pare i filla— la que el va mantenir clavat al seu davant un parell de minuts la primera vegada que la va veure, amb la seva amiga Amèlia, al mig de la rambla de Canaletes de Barcelona, un diumenge de capvespre de l'any 1947, el segon diumenge del mes de febrer, a les quatre en punt, per esser exactes, puntualitzà; la se­va bellesa la que el va manar seguir-la tota la tarda, primer mirant els aparadors luxosos de les botigues del passeig de Gràcia, després esperant-la que sortís del cine Coliseum on havien estrenat Gilda perquè no pogué aconseguir una entrada. Tot i que se li acostà amb educació demanant-li si podia acompanyar-la, ma mare ni tan sols se'l va mirar. No li agradava la roba que duia, li digué temps després, no li agradava l'uniforme de falangista amb què mon pare es passejava. No li agradaven els uni­formes de cap casta, afegia mon pare, potser per justificar el seu rebuig. No és difícil sospitar que li devien recordar els dels alemanys invasors de París dels quals degué parlar al seu marit. Potser a ell li digué la veritat sobre l'episodi de la detenció de la tia Anna. Saber-ho ara m'ajudaria a valorar la seva carta d'una manera més precisa, adonar-me de fins a quin punt exagerava o mentia. Però mentre mon pare m'explicava com es varen conèixer a mi no se'm va ocórrer estirar aquell fil, ni cap altre. Ben al contrari, procurava no interrompre'l.

—Vaig esperar que acabés sa pel·lícula —el sent encara, la seva veu es càlida i vigorosa, la pronuncia dialectal que mai no va perdre— per tornar cap es cine, disposat a seguir-la, com havia fet abans, aquesta vegada fins a ca seva. Però no vaig tenir sort, no la vaig trobar. Hi havia una gentada...

La va perdre entre la multitud dominical i espessa que te­nia el costum de refugiar-se al cinema, ple de gom en gom, no sols per distreure's de les misèries de la postguerra sinó perquè almenys, un pic per setmana, la calor acumulada durant les cinc hores de sessió contínua els permetés oblidar el desconsol del fred. Durant molts diumenges vagarejà pels aparadors del passeig de Gràcia per veure si la tornaria a trobar i va repassar les cues de la gent que entrava als cinemes. Però fou debades.