Com en el cas de la universitat...


Obra:Material d'enderroc (p. 18-19)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Com en el cas de la universitat, és també només tangencialment que em toca parlar de l'EADAG, però em permetré una imatge del primer dia que vaig entrar a la Cúpula del Coliseum. (No dèiem mai «anem a l'escola», o «anem a l'EADAG»; sempre dèiem «anem a la Cúpula».) Els assaigs ja estaven en marxa. Ricard Salvat, el director, no hi era, em penso que passava uns dies a l'estranger, segurament a Alemanya. Per això, asseguda en una cadira qualsevol davant d'una tauleta petita i anodina, qui dirigia tres noietes a l'espai circular que formava l'espai escènic era una dona gran, és a dir, d'uns quaranta i pocs anys, més aviat baixeta, amb ulls exagerats i pits generosos, Maria Aurèlia Capmany, ben coneguda com a novel·lista en els restringits ambients de la nostra mig emmordassada literatura. A l'espai circular les tres noietes repetien una vegada i una altra el començament de l'escena de la processó, «Glorificat toqueu matines, si som a Corpus!»; aviat sabria que eren les persones més joves de la casa, potser per això mateix amigues íntimes, i que es deien Maite Lores, Pilar Aymerich i Montserrat Roig. I n'arribaria a ser amic. En canvi, no sé si vaig arribar a ser mai, ben bé, amic de la Maria Aurèlia, però era una dona accessible i apassionada; durant anys passaria bones estones a prop seu.

Quan feia dies que m'hi havia integrat, Ricard Salvat, ja de tornada, va anunciar que Salvador Espriu vindria una nit (assajàvem als vespres i a les nits) per llegir-nos i explicar-nos, punt per punt, l'obra.

Se'n van necessitar dues, de vetllades. La primera va ser del tot insuficient. El senyor Espriu avançava aclarint i situant paraula per paraula la seva obra. Era la primera vegada que el veia. Prim, més aviat baix, vestia americana i corbata, d'estiu però americana i corbata convencionals, i d'una pulcritud total, i lluïa un somriure realment amable i realment distant. Tractava la Ma­ria Aurèlia amb cordial familiaritat; amb el Salvat era diferent, era un intercanvi constant d'elogis mutus. Els altres escoltàvem i em sembla que tots callàvem. ¿Potser algun actor o actriu dels més destacats i segurs de si mateixos, el Monti (Josep Montanyès), el (Francesc) Nel·lo o la Maria Tubau, per exemple, se li van adreçar algun cop directament i van ser correspostos amb frases personalitzades...? Podria molt ben ser. Jo, res de res, per descomptat. Però també escoltava... Retenia les seves explicacions i les fixava al cervell —me n'adonava, impressionat—, per sempre més.