testing image

Si no recordo malament, vaig estudiar a l'Institut Jaume Balmes entre els anys 1975 i 1978. Aleshores es deia Instituto Nacional de Enseñanza Media Jaime Balmes i en alguna banda hi havia una bandera espanyola amb l'àguila imperial. Tenia un avantatge sobre la majoria d'escoles: ningú no se sentia especialment orgullós de ser-hi. Jo tampoc. Vaig viure-hi la mort de Franco i els primers anys de democràcia, una època excitant, diuen, i bastant confusa. De la meva estada n'he guardat només un parell de coses: el «Carnet del alumno» i un exemplar de la revista Aula, feta íntegrament pels estudiants. El «carnet» era un document franquista, amb ma sèrie de normes i una fotografia en blanc i negre envaïda, en part, per un segell de color blau. A la foto surt un adolescent prim que porta un jersei de llana i els cabells llargs. Sóc jo. Més ben dit: era jo. [...]

 

Els dies que no apareixia per l'institut me n'anava al cinema (extraordinaris programes matinals al Savoy, a l'Atlanta i a les Galeries Condal) o m'amagava en un racó del bar Velódromo per llegir. També escrivia. Poemes, sobretot. N'ha quedat constància a la revista Aula, que va publicar un dels poemes més lamentables que recordo haver llegit mai. Es deia «Abatirem el mur» i el vaig escriure jo. Tindré el bon gust de no reproduir-lo. Explicaré, això sí, quin era el tema del poema. Parlava del mur que separa el pati de l'Institut Balmes del pati de l'escola Lestonnac. Aleshores, l'Institut Balmes no era mixt. Ho repeteixo: no era mixt. Perquè copseu la gravetat d'aquesta situació, imagineu-vos una classe plena de tíos! Oi que fa angúnia? Quan sortíem al pati, sentíem que les noies de Lestonnac eren a l'altra banda del mur, però no les podíem veure! La frustració era immensa. Per això vaig escriure aquell poema i, posats a fer confessions, ho dic francament: em penedeixo no solament d'haver-lo escrit, sinó també d'haver-lo publicat a la revista.