testing image

Tot un sentimental, a estones abrandat, però no un home «del llamp». De jove em penso que no era pas prim, sinó més aviat refet, doble, com diuen al Camp. Però una operació, abans de la guerra, que desembocà en una peritonitis, va deixar-li rastre i des dels anys quaranta Iglésies va haver d'abando­nar l'excursionisme intensiu. El sedentarisme el va fer una mica botzo —com diuen també a Reus—, gras, amb una panxa prominent i unes galtes plenes, que s'allargaven i amb una papada que se sacsejava quan Iglésies esclafia una d'aquelles riallades tan característiques d'ell.

No era gaire curós en el vestir perquè, treballador sense fre, havia de dur roba d'estar per casa per moure's en l'entrellat de la seva biblioteca al Passatge de Permanyer, número 17. Sovint entre família duia botes, romanalla de l'època de joventut, en què se les calçava com si fossin les botes màgiques de no sé quantes llegües, per recórrer amb un delit sense repòs les muntanyes de Prades, d'on havia arribat a conèixer cada masia i el nom dels estadants. I no cal dir el dels barrancs, les salvatgines, les crestes muntanyoses, les fonts o les partides de terra. Iglésies s'havia fet gran bo i trepitjant Catalunya, sobretot les comarques meridionals, que, segons es planyia, no havien trobat ni literats que les evoquessin ni prou estudiosos, en contrast amb bona part de la Catalunya vella, del Montseny al Pirineu. Iglésies era un enamorat de Reus, la seva ciutat, i del Camp de Tarragona.