testing image

Us rebia a la sala del primer pis, una mica fosca, amb les parets atapeïdes de pintures, algunes de fir­mes de renom. Hi havia butaques de pàtina ja antiga, cadires entapissades, d'altres que acollien munts de llibres i papers, una ràdio d'època... Apartava una cortina i en una alcova tot eren prestatges amb una escala per abastar les obres que li demanàveu i ben aviat el llibre li queia a les mans, com si fos un expert calador de bibliografia. «No me n'havia anat quasi mai de ca l'Iglésies —ha escrit Ramón Ami­gó— sense un llibre, o uns quants llibres. Era un home generós. Només que pressentís que un tema publicat interessava el visitant, li regalava el volum, si en tenia mes d'un exemplar, o li deixava el seu, si només en tenia un.»

Els darrers anys Iglésies treballava en una cam­bra dels baixos, més lluminosa, on calia fer pas per entrar-hi. Jo hi anava de vegades només per fer tertúlia i escoltar-lo. Josep Iglésies era com un nus de comunicacions. La seva gran humanitat, la seva funció de comodí, el seu gest paternal («vos sou jove per haver-ne aclarit l'entrellat», em deia), el seu aire un poc taujà i la riquesa d'informacions, anècdotes i documents amb què us obsequiava feia difícil anar-se'n, tot i que sabíeu que s'esperava un capítol dels censos per transcriure.