S'aixecà per a millor sentir-la


Obra:Julita (p. 177-178)
Municipi:Camprodon
Comarca:Ripollès

testing image

S'aixecà per a millor sentir-la; girà els ulls a l'entorn... i sentí precipitar-se amb fúria tota la seva sang del cor. Allí, a tres passos, al seu costat, separada d'ell per sols una branca caiguda, hi havia una forma blanca, vaporosa, immòbil, recolzada en el tronc d'un mig partit saule, sostinguda sobre unes mates de boix que tremolaven sota el seu peu i gronxaven les seves darreres fulles sobre l'espessa fumarada de l'avenc. I eren els seus llavis que exhalaven aquells accents mig apagats, dolços com una oració del cel... En Carles quasi no gosava creure els seus ulls. Aquelles notes angèliques, evaporades del seu ser, queien com guspires enceses al seu cor embadalit.

Mai criatura humana no ha estat bella com bella era la Julita en aquells suprems moments. Tota la idealitat d'aquella ànima, tots els pensaments que la duien encantada per la vida, es pintaven en l'expressió de la seva fesomia, i un sentiment intensíssim i una malenconia infinita es posaven en els seus llavis vermells i febrosos i en els seus ulls llagrimejants. La seva veu era tremolosa, i les ondulacions del seu pit indicaven que sofria un deliri i una convulsió terribles. Les mans, fortament estretes i caigudes, premien, a despit del vent, la seva dèbil roba al delicat cos tot entumit de fred. I els cabells amarats d'aigua li emmotllaven la testa pàl·lida i li queien a la desabrigada espatlla com en una d'aquestes verges de prima vestidura que apareixen sota cisellat dosser en les estretes capelles dels altars de l'Edat mitjana.

La reacció que operà en el cor d'en Carles aquella visió inesperada, no es pot escriure; sentí tota l'ànima abrusada d'un foc que el consumia en delectable contemplació; s'esborrà per un instant del seu enteniment tota la seva vida; creuaren pels seus ulls, com un vol de llumenetes, tots els detalls de la malaltia d'amor de la Julita, i va creure llegir tots els misteris, fins llavors incomprensibles, d'aquella criatura angelical. I els seus llavis trèmuls, involuntàriament pronunciaren el seu nom amb un accent indefinible de desesperació... i d'amor! I la Julita va sentir-lo; i despertà del seu èxtasi. I en veure allí, a prop d'ella, l'home que havia adorat tota la vida, i seguint en la seva mirada tot el que volia dir la convulsiva veu, allargà instintivament envers ell els seus braços, brillaren els seus ulls i la boca somrient de felicitat infinita va exhalar amb un sospir tot el sentiment que abrandava el seu cor.

—Carles!... —només exclamà.

I avançant un pas cap a ell —que en va s'esforçava a enretirar aquell entrebanc de branques per estrènyer-la en els seus braços—, les forces li mancaren per sostenir-se, i tremolà un moment sobre els boixos que es gronxaven... i el desgraciat jove va rebre a la cara una ruixada de gotes, llançades per la branca que, lliure del pes que la doblava, tornava a la seva natural posició; sentí un crit esgarrifós al seu darrera; i abraçat amb en Gilet, tots dos caigueren de genolls amb la mort a l'ànima i l'oració als llavis... albirant al fons del cingle, blanc com una mortalla, l'escuma braolanta de les aigües.