testing image

Per evocar la Catalònia, remunto fins abans de la guerra. No crec pas que aleshores jo fos conscient que la llibreria era tan nova com jo mateix. Tinc per segur que per a mi ja era una referència consistent: la façana amb aparadors grans, plens de llibres, que podies veure quan passaves amb el tramvia, i un nom que s'associava, per exemple, amb D'Ací i d'Allà. Una referència consistent i prestigiosa dins el món dels grans, per com jo ho veia per la meva escletxeta.

Un record precís. El dia de sant Jordi de 1936 va repre­sentar un graó prou important en la meva creixença. Perquè aquell Dia del Llibre fos especial, significatiu per a mi, el meu pare, en lloc de regalar-me algun volum, com havia fet fins aleshores en les mateixes circumstàncies, va encarregar-me que me'l tries jo mateix, que me'l comprés amb les pessetes que em va donar. Deu? Vint-i-cinc? Vaig anar a peu fins a la Catalònia. Era la primera vegada que arribava sol fins a la plaça de Catalunya. Fins aleshores jo havia respectat una mena de frontera a la plaça de la Universitat. Em sembla que vaig comprar tres llibres. En recordo un, una història de la marina catalana, de Gonçal de Reparaz; me n'havia seduït la portada, amb un dibuix com si fos una xilografia, a més, és clar, del tema que s'hi anunciava.

Després, tants anys després i tanta violència, tenia sentit que la Catalònia ja no es digués, que ja no es pogués dir Catalònia. I tenia sentit que en diguéssim la Catalònia, com bonament no fent cabal del canvi.

Allà, en un dels despatxos del fons de la llibreria, començava a existir l'Editorial Selecta. També allò tenia sentit, i molt. Vaig anar a veure-hi el senyor Cruzet i a deixar-li l'original del meu llibre Mites. Em sembla que havia estat Tomàs Garcés qui m'havia aconsellat que ho fes. Mites va sortir —un d'aquells volumets tan compactes, amb sobrecoberta blava, com tots els de narracions— amb el núme­ro 142 de la Biblioteca Selecta. Ara no recordo pas amb gaire precisió el petit acte de presentació, a l'entresol de la llibreria. Algú —si pogués recordar qui, tornaria a regraciar-lo; suposo que ho vaig fer— va pronunciar unes parau­les, en castellà com era absolutament preceptiu, i jo vaig llegir alguna de les meves proses. En català, és clar. I era emocionant i tenia sentit que ho fes, que tanmateix pogués fer-ho. Que mostréssim que no havíem renunciat a viure en la nostra llengua.