Vaig veure-la una altra vegada...


Obra:Les pomes d'or (p. 16)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Vaig veure-la una altra vegada, dues, però aviat va deixar de sortir. I no sé si el que vaig dir-li a Carla ahir, això que escric ara, és una cosa que vaig poder constatar o una conseqüència de les mil equivoques i atemorides notícies que es xiuxiuejaven per Vallvidrera: el rostre de Carla geometritzant-se fins gairebé adquirir una quadratura astecoide; els nervis tibants com si sota la pell, que agafava progressives i grisoses tosquedats de cuir, es nuessin tensos ganglis hipersensibilitzats...

La boca va allargar-se-li, els llavis aprimant-se fins restar en meres línies, esquemàtics musells pisciformes. I sobre el nas sobtadament camús, els ulls eren dos cercles immòbils, velada llur antany brillant superfície. Un inici de balandreig en caminar: el batraci... Les espatlles se li remodelaven i adquirien dimensions excessives.

Carla no va sortir més al carrer. Llavors, augmentaren els comentaris. Ningú no sabia res del cert, jo sofria i no em deixaven veure-la. I tothom, a Vallvidrera, tenia aquella altra consciència de certesa, tan difosa com aclaparadora, emanada pels esperonats subconscients col·lectius: el que motivava el fenomen de Carla eren la maldat, la destrucció, que espiaven darrera l'ordenada aparença del món.

Carla, biològicament retreta a les blasfemes germanors primigènies. En cada cara, en cada ossada humanes, ¿no podem endevinar-hi l'horrible parentiu amb la irracionalitat dels embrionaris universos animals? Homes, dones, infants, anella evolutiva de la rata, del simi, de la cigonya, del moltó, de l'hipopòtam...