El temps és tot un desig que es trasbalsa de sobte...


Obra:Xarxa del Númida (p. 49, 72-74, 78, 82 i 84)
Indret:Can Manent
Comarca:Maresme

La masia de can Manent, una de les més antigues del terme municipal, construïda a partir del segle XVII i reformada al XIX, va ser el nucli de poblament d'una petita població de pescadors i pagesos. Avui és de propietat municipal i alberga la biblioteca. A l'exterior o en alguna de les estances interiors pot ser bon lloc per tal d'evocar la figura i l'obra de Valerià Pujol amb alguns poemes en prosa i un poema de Rafel Vallbona.

testing image

El temps és tot un desig que es trasbalsa de sobte. Com una barca agafada en el risc de l'onada. Aquest molí de vent amb què poues la deu eixarma la calma i els trens de l'espai li prometen batalles. Tot instant és el preu que es paga pel gaudi perfet. Sols l'instant i és la suma qui et porta a l'encontre dels cossos. T'adones llavors que el temps i el desig són els oros que et jugues de sobte i et trasbalsen entre rems i riuades i escuma.

T'abasta el temps la lenta profecia de l'arbre del saber i no hi ha gaudi si no és la pell qui ofereix el dictamen de l'envelat nocturn. Esperes el secret del secret que no arriba a la riba del cos. Proclames saules i aixeques en l'instant de plenitud l'oracle fidel al vell desig del Tot i del Minúscul. S'obre la veu al límit : muda de mar i amb l'horitzó per torna.

Destries, lent, un parvulari d'hores damunt l'hora compacta que confia el gaudi més secret al nucli ardent de la matèria nua. Prodigi i possessió ; alta murada on soldats del desig fan treva i precipiten l'orgull de la mirada feta signe implacable i precipici. Tot és un temps de densa arquitectura : una hora és sols el privilegi nàufrag d'atènyer la pregona consistència i el cor lignificat. Esdevé clos a la mà damunt de l'arbre en bell comerç de llum i possessió de pes. Només això: en fusió o transparència.

Tot el silenci és un recer i és així com allò que semblava compacte s'esllavissa i pugen onades de llum aigualida per la corba de l'arc. No són els braçalets aquell record del temps tan ferotge i tan tendre que dansava imparable pel teu cos. Les parets a la cambra acullen el desig concret i sempre fràgil quan reclama l'esclat o bé el silenci. I el teu cos es desdiu del presagi de gaudi. En hivernacle sovinteja la pedra foguera i regna el silenci polsós si el dens desig declina per l'alta voravia dels preceptes. Talment la melangia de setembre l'estiu és mort prop del teu cos i el meu i és així com allò que semblava compacte s'esllavissa.

Tot el poder i el dubte sense límit trenquen el ser i l'estar. La profecia que dóna temps perquè responguis tímid arriba al punt i t'exigeix el dia. Et treus la pell, heroi estrafolari, o ser o tenir s'esbuquen per les vores llança d'orat consigna de templari al foc dins la ciutat: vent als afores. Tot porta un risc i el cos marca la ruta. Tots els esculls perfilen els teus músculs amb un sobtat pedaç. L'hora transmuta en mur massís els dubtes més minúsculs. Ni Polifem no et salva dins la gruta ni el grup més dens no et salva dels grupúsculs.

Tomba en combat la vida necessària per l'alt recer dels claustres. El vel de neu projecta freds i combats. La lleu arquitectura manté un tens equilibri de cel·les i murades. Tota la vida estuca desitjos subterranis.

Floreix de murara el jardí de l'obaga i allí el desig tempera l'empremta del cos llevat a l'emparrat dels dies. Sura silent el presagi del dubte i en cada temps s'albira el pinell de la runa.