Era com passar de mort a vida


Era com passar de mort a vida. Els ulls no es cansaven d'esplaiar-se sobre aquella vall oblonga, partida per les formoses arbredes del Segre i sos afluents, i enclosa per dues grans serralades del Pirineu, que enlairen fins al cel llurs crestes moradenques. Esteses de prat, d'un verd esmaragdí, encatifaven grans trossos de planura, mentre el segador aterrava les daurades messes, salpicant els camps de cavallons, d'una faisó que, mirats de lluny, podien prendre's pels camells o dromedaris aclofats. Més avall, emboscats en la gemada arbreda, deixaven entreveure llurs llosats blaus els masos i llogarets que vorejaven els rius; i allà, al bell mig de la plana, airosament assentada dalt d'un baixet monticle que és com sa estrada honorífica, tot just començava a albirar-se la vila de Puigcerdà. Tot ensems, entre nuvolades ambarines, s'enclotava per Andorra el sol rogent, incendiant el bell Cadí, acaramel·lant els celatges del migjorn, tenyint de rosa el rostoll, de negre els apomats verns, i d'aram l'esqueixalada cresta del Puigmal, única de les llunyanes coronada encara per les resplendors d'aquella aurèola superba digna de sa superior jerarquia.