El desfici del Pere, hostaler de la Molina...


Obra:Els Pirineus màgics (p. 162-164)
Municipi:Alp
Comarca:Cerdanya

testing image

El desfici del Pere, hostaler de la Molina, li venia del tancament de la collada. Una nevada tan forta que havia interromput el trànsit i tot el tràfec per la carretera de la Cerdanya, durant quatre dies, era cosa ben insospitada.

Aquella matinada havien arribat per la carretera d'Alp reforços de carrabiners del resguardo. Bé podia ésser que els del puesto de la Molina no inspiressin prou confiança  al sergent. Embolcallats amb els capots i amb els fusells entre cames, els nou arribats feien barrila amb les mosses de l'hostal, mentre es feien servir un esmorzar de forquilla.

En Pere, bregat en les trifulgues del contraban, sospitava que hi devia haver hagut "confidenci". I el més greu era que potser el culpable era el mateix Caminal de  Castellar de N'Hug, arruixat i perdonavides, i tan bocamoll, que per vanar-se de les seves proeses era capaç de comprometre tots els qui l'ajudaven. Per culpa seva l'any abans els del resguard li havien sorprès uns carregaments de mongetes i d'arròs i un paquet de mules a sota dels badius d'una masada de Queixans.

El vent huracanat que havia udolat sense solta tota la nit, havia cessat, però encara giravoltaven per l'aire borrallons perduts que baixaven de les clotades de la Comella i de Segremorta. Els carros de les agències del Balart i del Torres, aturats a la intempèrie de la carretera, eren coberts de tous de neu dalt de les veles i fins a botó, immobilitzats, dintre de la llençolada blanca que cobria la carretera.

Al menjador de l'hostal, els carreters faniants jugaven al mus, mentre el bestiar mandrejava en la fredor dels estables. El Pere veia com se li fonien les unces promeses si no podia fer l'establatge del bestiar del contraban. Ja sabia les jugades del Caminal. Si ensumava una sorpresa dels del resguard, aprofitaria la nevada per a passar de llarg per la carena. I ho va endevinar.

De la Vall de Ribes, el Quicu de la Gleva havia pujat desafiant les borrainades que baixaven de Barricó, i, vorejant els rasos de la Berruga, havia arribat a les rases del bosc de Navà, per ajuntar-se a trenc d'alba amb el paquet del Caminal, que pujava pel costat de Castellar. A punta de dia ja era amb els setze caps mulars i els burricaires, més amunt de la Llobateria, esperant l'arribada del Caminal, que, amb el seu bestiar, devia remuntar els cims de Pujals, si es presentava una altra forta rufagada.

Però el Caminal, sempre cronomètric, no es féu esperar. Va arribar amb els seus homes i les mules trepitjant la neu del Pla de Baguet, espitregat i xiulant un aire de cabaret. El seguien mitja dotzena d'homes i vint mules que, amb les setze del Quicu, formaven un bon paquet de contraban.

El Caminal era el "virtuós" de la muntanya, l'artista incomparable del passafrau, que donava el quiebru –com deia en termes tauròfils– i amb la major elegància, a les parelles del resguard de carrabiners que el volien caçar.  Aquella era la tercera expedició que passava d'ençà que havia començat la guerra. Perquè el sabien de bo, arruixat i valent, anaven darrera d'ell com boges les pubilles de Castellar, de la Pobla i de Guardiola. Per anar pel món en tenia prou amb el piolet, les sabates ferrades i la seva "Colt" de dotze trets, que dissimulava sota la faixa vermella.