El dia 29...


Obra:Memòries 1905-1940 (p. 293-294)
Municipi:Agullana
Comarca:Alt Empordà

testing image

El dia 29, dissabte (el 26 havia caigut Barcelona), arribà en Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura. L'endemà, arribà el President, amb en Tauler, que alguns anomenaven «l'inseparable company d'en Companys». En Lluís Companys s'enfurismà en veure estacionats els cotxes igual que en una mena de fontada. Ordenà que els recobrissin amb fullatge.

—... o millor encara: proveu d'ocultar-los sota els arbres. Que no veieu que així parem les dues galtes?

Pujà la graonada que donava a l'entrada del mas, considerà la gent que veia dins, la que hi havia a fora.

—Serem massa boques a menjar i massa a fer nosa —va dir—. Les dones, les criatures, els que passen dels cinquanta anys, que surtin demà mateix cap a Perpinyà. Hi tenim oberta una oficina.

S'organitzà l'evacuació sota la tutela del mestre Fabra. L'endemà, 31 de gener, a primera hora, el bibliobús estava a punt. Igual que els meus companys a la seva, vaig dir adéu a la meva dona. Pompeu Fabra ens confortava afectuosament. Fins i tot, amb intent d'inspirar-nos confiança, s'esforçava a somriure. Però, tot d'una, s'oblidava de nosaltres, se li endurien els trets de la cara, se li encantaven les pobli-les i es quedava mirant fixament qui sap on. A estones, refent-se d'un mal dissimulat estupor, contemplava al seu entorn les coses com si es tractés, pensava jo, no ben bé de coses, sinó de mots, dels noms que, enamorat i savi, havia pacientment inventariat i definit al seu Diccionari. Ja ho sé, em repeteixo, tant se val, però situat de nou en aquella circumstància, no sabria silenciar la seva presència ni deixar d'evocar el perfil romà del seu rostre de pell recuita; el seu aire, segons com, displicent, distant; els gestos sobris, senyorívols, i, a darrera hora, el somriure resignat i dolç i trist que va oferir-nos, mentre anava repetint: «A reveure!» i, al final, les seves profètiques paraules: «Me'n vaig a morir a França», que la seva veu es negava gairebé a pronunciar en veu alta.

—No descuideu, si us plau, la meva dona! —li vaig recomanar ingènuament.

—No tingueu por, m'han fet pare de totes —va respondre.