Els darrers dies...


Municipi:Agullana
Comarca:Alt Empordà

testing image

Els darrers dies, abans de sortir de Catalunya, els vaig passar, junt amb un grup molt nodrit de polítics i intel·lectuals, al Mas Perxés d'Agullana. La darrera aturada, abans d'anar-me'n, em duia a aquell racó empordanès, a aquells indrets que m'eren tan familiars. Era el tros de terra al qual em sentia més lligat. I ara, des de l'eixida del mas, podia veure-la d'una sola mirada, per a fer més punyent i feridora l'enyorança de deixar-la.

El Mas Perxés està ben situat en un pujol a la part alta del terme d'Agullana. És una casa gran, no gaire vella, entre senyorial i pagesa. La principal producció, entre aquells boscos d'alzines, és el suro; però el mas comprenia també algunes vinyes i alguns camps de conreu, i uns quants caps de bestiar. Als baixos de la casa, les habitacions dels masovers, els estables de les vaques, el celler i els magatzems per a guardar-hi el suro. El primer pis, reservat per als senyors, amb la sala espaiosa, els mobles tradicionals i, al davant, la gran eixida amb una ampla vista damunt l'Empordà. I encara, entorn de la casa, altres corrals per al ramat, coberts per a guardar-hi l'herba, les eres i els pallers. Una bona concreció de la vida pagesa tradicional i acomodada.

Com a refugi per a guardar-hi una part del patrimoni era ben triat: per la situació retirada i les possibilitats d'emmagatzematge segur que oferia. En els locals de la planta baixa, de parets gruixudes i voltes resistents s'hi guardaven principalment les col·leccions del Museu Arqueològic, els objectes prehistòrics, la ceràmica i les escultures. Les troballes emporitanes havien anat a parar no gaire lluny del seu lloc originari. A les sales i a les habitacions del primer pis hi havia, ben condicionades, una selecció de retaules medievals. Amb la gran cuina pairal, l'espaiosa sala de respecte i unes quantes habitacions, podien allotjar-s'hi, amb les inevitables incomoditats imposades pel moment, un centenar de persones. Les dificultats vingueren del fet que el mas es convertí en un centre d'abrigall hospitalari, i foren molts més els qui s'hi allotjaren. I com que l'estada d'alguns era molt curta, d'un parell de dies, potser només d'una nit, es fa difícil calcular els qui aquells dies passaren pel Mas Perxés. Fou segurament per uns quants centenars el darrer acull abans de passar els Pirineus.

Quan jo vaig arribar-hi, el dissabte 28 de gener, al matí, feia dos dies que hi havia arribat el grup d'intel·lectuals, venint de Bescanó i de Girona. D'antuvi els fou fàcil d'instal·lar-s'hi; hi havia prou lloc, estris i vaixella, i quant a la provisió de queviures encara en duien alguns i en trobaren d'altres a la rodalia. Però tot seguit la situació canvià. L'allau de gent que afluí al Mas Perxés desbordava totes les previsions, feia insuficient allò amb què hom podia comptar, i havia de fer-se front, amb mesures improvisades, a una situació imprevisible i greu. I sembla mentida que, enmig de tant d'amuntegament i tanta confusió, pogués posar-se un cert ordre, i amb les inevitables ensopegades i fallides, ens en sortírem.