A l'estrada hi havia catorze persones...


Obra:Temps indòcils (p. 38-39)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

A l'estrada hi havia catorze persones, assegudes en unes cadires col·locades en forma d'arc. De lluny estant distingia perfectament les siluetes de Salvador Espriu i de Joan Oliver. Espriu era reconeixeble pels seus cabells curtíssims, quasi rasurats, que li feien encara més grosses les orelles. Joan Oliver, en canvi, malgrat la seva barba blanca i el seu corbatí de poeta modernista, no podia dissimular les formes de rendista arruïnat, d'aquells que els agrada passejar per la seva hisenda dalt de cavall. Hi ajudava el seu aire permanent de sornegueria, de persona que mira el món des d'una certa alçària. ¿Qui era, però, el personatge que estava entre un i altre poeta, algú prou important perquè Espriu i Oliver li cedissin la presidència? «És el doctor Rubió», va dir algú de la meva fila. I jo vaig fer que sí amb el cap, com si ja sabés de qui em parlava. Però en realitat no ho sabia. Tanmateix, era fàcil intuir que es tractava d'un personatge important, probablement el més important d'aquella llarga presidència. En primer lloc, per una qüestió d'edat. El doctor Rubió era el més gran de tots els reunits, un vellet amb el posat dels personatges d'abans de la guerra. Però a més, de lluny estant, el doctor Rubió feia cara de savi. Assegut, resultava més baixet que Joan Oliver i més corpulent que Espriu. Amb prou feines tenia coll i, en canvi, d'un cos relativament petit emergia una testa poderosa, amb el front ample, la barba tancada, el mentó enèrgic. Així com els altres membres de la taula tenien la mirada perduda, o indecisa, ell dirigia els ulls cap a un punt fix de l'horitzó, talment com si estigués posant per a un artista o com si la seva capacitat de concentració fos total, absoluta.