Sap que m'agradaria molt...


Municipi:Agullana
Comarca:Alt Empordà

testing image

Sap que m'agradaria molt que féssim la propera vegada que em vingui a veure? Un llet i cafè a la Concòrdia, que és talment com eren els cafès de la meva joventut. M'hi durà? [...]

—Això sí que és cafè del bo i de veritat, a l'Asil ens posen llet amb un succedani fet de cereals que no val res. Diuen que per a les que estem altes de pressió és millor així. Sí, l'altre dia ja recordo que vaig començar a explicar-li allò dels àlies dels espies, perquè, ja se sap, els espies mai tenen nom ni cognoms i, si pot ser, ni rostre. Doncs, miri, la Clara tenia un germà que era metge, com el seu pare —per a ser més exactes el pare era el metge del papa al Vaticà—, i el germà, que es deia Marcello, era cirurgià, però res és el que sembla i en veritat el tal Marcello es dedicava a l'espionatge i el seu àlies era Fosco que és com se'l coneixia. La Queta, però, no tenia gens clar si la Petacci era una espia que s'havia cregut el paper d'amant del dictador per després perdre'ls, vull dir els papers, perquè el que sí és cert és que la molt fleuma va acabar enamorada perduda, ja no sé si del duce o de l'home, però val a dir que en qualsevol dels casos això era quasi una missió impossible. El cas és que totes —les unes més i, d'altres, menys— n'estaven boges, i aquesta ben cert, i més que cap. El que feia barrinar el cap a la meva germana eren un seguit de reflexions que fan pensar, ja ho veurà. El tema és que la Queta sempre va sospitar de la Claretta, no del seu amor irracional i obsessiu, però sí del fet que podia ser, com el seu germà, una agent anglesa o, si més no, una mitjancera que afavoria de manera secreta i clandestina les comunicacions entre Churchill i Mussolini, amb greus errors: la Clara ho escrivia tot, portava un diari —un modus operandi que l'acostà a l'espionatge—, un amor clandestí mai ha de deixar rastre, no li sembla?