Venint de Figueres...


Obra:Dies de frontera (p. 242-243)
Municipi:Agullana
Comarca:Alt Empordà

testing image

Venint de Figueres, a l'entrada de la Jonquera, el cotxe gira a la segona rotonda, supera el riu Llobregat i passa per sota de l'autopista i de les vies de l'AVE, que fan l'efecte d'una frontera: s'instal·la amb força la sensació d'haver entrat en un altre món. El paisatge de gasolineres, supermercats i bufets ha estat substituït de manera abrupta per boscos i camps. Després de zigzaguejar durant quatre quilòmetres per una carretera estreta, el cotxe arriba a Agullana, trenca a l'esquerra i, al cap d'un parell de cantonades, aparca davant la Concòrdia.

Abans de reconvertir-se en bar, la Concòrdia era la mutualitat d'Agullana. Àmplia, de sostre alt, no ha canviat gaire en els últims cent anys (encara es mantenen els penjadors per als barrets). Al voltant del billar i del futbolí hi sobra espai per celebrar-hi un campionat de patinatge artístic. No passaven gaires mesos sense que en Pau i la Teresa hi anessin a dinar, a fer-hi un cafè o un vermut aprofitant algun dels desplaçaments motivats per la tesi. Va ser en aquest local on es van citar el 17 de juliol de 2013.

En Pau no havia tornat a Agullana des d'abans de l'incendi de l'any anterior, que va cremar gran part del terme. L'herba que havia brotat al voltant de la carretera li va semblar un bon auguri.

No es pot descartar que tanta insistència de la Vero perquè la Teresa oblidés en Pau l'acabés de decidir a reunir-s'hi una de les múltiples vegades que ell li va trucar. La conversa telefònica va ser breu i civilitzada. En Pau s'havia esforçat per mostrar serenitat i la Teresa no havia trobat arguments de pes per negar-se a una trobada. No s'havien tornat a veure d'ençà d'aquella entrevista crispada al Federal Cafè -feia quinze dies, però semblava una eternitat.

A la Concòrdia la calor era suportable. En Pau va demanar una orxata i se la va beure tan a poc a poc com va ser capaç. Després en va demanar una altra i va repetir el procés. Era com si el rellotge s'hagués aturat.

La Teresa va arribar deu minuts tard perquè no sabia què posar-se. No estava segura de quin aspecte tenir -de quin missatge donar-, i no volia crear malentesos. A l'últim va triar un vestit senzill de lli i unes sandàlies sense taló. El missatge venia a ser: "No he vingut a seduir-te". Ell s'havia afaitat amb cura, s'havia posat una camisa acabada de comprar i uns pantalons que havia fet planxar a la seva mare. El missatge era: "Sóc formal".