testing image

No és possible de parlar de Sarrià, amb afany d'una certa justesa, sense esmentar els frares. El convent dels pares caputxins, construït feia poc temps, assolí una anomenada de virtut i d'intel·ligència com pocs n'han adquirida de semblant. Fou aquella una generació de selecció singularíssima de la qual hom pot dir que visqué durant vint-i-cinc anys el gran prestigi de l'Ordre. Vull estar-me d'esmentar noms perquè la memòria no els pot retenir tots i van ésser tan nombrosos que necessàriament hauria d'incórrer en omissió.

A l'església d'aquell convent ens trobàvem els pseudo-estiuejants de Sarrià, que érem pràcticament mig Barcelona, car era consuetud que, abans de donar per finit l'estiueig, els barcelonins que posseïen torres en aquell poble hi anessin a passar el mes de setembre. I, com que eren tants els qui hi tenien casa, el temple dels frares caputxins semblava una sucursal del de Santa Anna, que era, aleshores, l'església «de moda».

El convent dels caputxins de Sarrià tenia una altra especialitat: el menjador. Entenguem-nos!, no pas pels seus menús, pobríssims, d'acord amb la severitat de l'ordre, sinó per la materialitat del menjador, que tenia en un dels extrems de la immensa peça un enorme finestral apaïsat amb una mena de marc, de grans dimensions, al seu entorn, a través del qual hom fruïa d'una de les vistes més magnífiques de Barcelona que hom pot imaginar, i que apareixia, des de la presidència de la taula monacal, com una pintura inimitable.

Jo m'estimava molt Sarrià per tot aquest conjunt de circumstàncies, i penso que també pel fet d'haver-hi nascut. I tenia una especialíssima simpatia a aquella vella torre, pels jardins de la qual vaig fer els meus primers passos i on vaig escriure els meus primers versos, tan bambolejants com aquells, quan em va arribar l'hora —que sortosament va durar-me poc— d'anar pel món amb els cabells llargs i despentinats i una xalina nuada entorn del coll.