I finalment arriba l'hora...


Obra:Memòria personal (p. 387-388)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

I finalment arriba l'hora —era un divendres i hi havia hagut Consell de Ministres a Madrid— en què la policia, violant el Concordat i el dret d'asil que tenien els ordes religiosos, entrà al convent, començant per la sala d'actes, que en aquells moments era el lloc de reunió de tots els tancats.

L'escena va ser emocionant i curiosa. Alguns estudiants vingueren ràpidament a consultar els convidats. ¿S'havia de fer resistència o sortir? Tots recomanàrem la calma i que es sortís. I en realitat no hi havia cap alternativa, per tal com uns enormes grisos ja estaven engrapant els primers nois que trobaren prop de la porta i materialment els llançaven a l'exterior. Els Creix començaren a cridar donant ordres i dividint la gent. I de seguida es formà un moviment de masses que em va fer pensar en un film d'Eisenstein. Va ser qüestió de segons. Amb una gran habilitat, els policies van fer sortir els cinc-cents nois, després de quedar-se llur carnet d'identitat, i a la trentena de convidats ens agruparen a part. I de sobte vaig adonar-me que els de la Social ens coneixien perfectament. Creix anava de l'un a l'altre adreçant-se a cadascun pel seu nom i tutejant a tothom: "Què, Tàpies... Como artista, ¿qué te ha parecido? ¿Lo hemos hecho bien?... Pero te has metido en una cosa que no nos gusta nada..." i començà a intentar fer-me por: "Veremos cómo saldrás de ésta".

I en comptes de deixar-nos marxar, com digueren el primer dia, ens ficaren en diversos cotxes i ens dugueren a la Via Laietana. A mi em tocà anar amb Manolo Sacristán (a qui vaig veure com els Creix feien burles constantment) i amb Ràfols Casamada, el meu col·lega pintor.