Va respirar l'aire impregnat...


Obra:Senyoria (p. 341-343)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Va respirar l'aire impregnat de l'olor de les lloses xopes. Així que va sortir del Conventet es va topar amb aquell home: l'estaven esperant.

—Feu el favor, senyoria. Don Jerónimo no vol que us allunyeu gaire de Barcelona. Us espera per resoldre una urgència.

Don Rafel es va tombar. De dins del Conventet eixia un altre home silenciós. Era un dels esbirros del Cascal dos Setúbais e Terror dos Regentes. Havia començat la caça.

—Com sabíeu que era aquí? —va fer, prement el maletí, com si això el protegís.

—Us hem seguit, senyoria. —To quasi d'excusa per haver de contestar una cosa tan òbvia. És a dir, que no li quedava ni la fugida en solitari.

Es va fer la quietud i tot s'omplí del petarrelleig de la pluja contra la pedra. Don Rafel no es va molestar ni a posar-se a aixopluc. En silenci, i amb aquella mica de dignitat que li restava, va començar a baixar la rampa que els conduïa fora del recinte. En comptes del seu, hi havia un cotxe més lleuger. S'hi va ficar sense fer preguntes inútils i va deixar, fins i tot, que els esbirros malcarats tanquessin la porta per fora. Per uns moments li va semblar que estava engabiat en un taüt de formes rares. El cotxe començà a bellugar-se i per la finestreta va veure com els homes del Setúbal rebien impertèrrits la mullena dalt dels cavalls que el seguien. Ni amb ell, no volien estar-se. Però quedava clar que sa senyoria era un presoner particular de don Jerónimo. Tenia sentit, ara, provar d'indisposar-lo contra l'advocat Terradelles?

Els vidres entelats i les gotetes enganxades feien difícil contemplar l'exterior del vehicle. Feia estona que viatjaven i don Rafel estava recollit, amb el rostre cobert per les mans, maldant per posar en ordre l'impossible. Quan enretirava les mans va somriure tristament, pensant que encara no estava tan espantat com es pensava que ho hauria d'estar... Obrí el maletí. A més d'uns quants documents, hi havia un bossot amb monedes d'or i l'estoig amb les dues Belleviste. L'obrí. Que boniques. Mentre en carregava una, es va recordar del ximplet aquell que el devia estar esperant, fastiguejat de fred i d'avorriment, al cementiri de Sarrià. Va somriure satisfet per aquella visió. Pensà en el Setúbal i el Terradelles i el somriure es va mantenir. Estranyament, no li tremolava el pols. Va empunyar la pistola. A través dels vidres no distingia absolutament res. Suposava que devien haver passat Sarrià i devien ser a les envistes de Sant Gervasi. No li quedava gaire temps. Va sospirar i tancà els ulls. Com si es tractés d'una glopada, començà a sentir tota la fressa del dia: el grinyol de les rodes del cotxe, el clapoteig enfangat del cavall, trossos de conversa i rialles dels homes del Setúbal... No va sentir cap ocell però sí, en canvi, la pluja contra el sostre del taüt. Tornà a sospirar. Aleshores se li va acudir de pensar en les seves estrelles estimades: les fidels Plèiades, fugitives eternes, el caçador impertorbable, Orió, rei dels cels, i la mandrosa Andròmeda, ajaguda indolentment, una mica cap a ponent d'aquell cel fred d'hivern, Andròmeda esvelta i prima; i al seu pubis misteriós, un núvol llunyà i desconegut... Andròmeda, Ariadna, Eurídice, Gaietana, Elvira, les seves dones, les seves estrelles sempre presents... Que jo no ho volia fer, Eurídice pobrissona meva... Com que les llàgrimes li venien als ulls i ell no volia plorar, es va apuntar al pit, a l'alçada que intuïa que la destrucció havia de ser més efectiva i no va pensar un bel morire tutta una vita onora, potser perquè no hi ha belsmorires que valguin. Don Rafel es va regalar dos, tres, quatre segons de vida durant els quals es va concentrar en la fressa de la pluja, persistent i remorosa... I disparà. L'espasme brutal li va fer saltar la perruca i el tricorni. Don Rafel Massó i Pujades, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona, des de la remor de la pluja, passà a comprendre de cop i volta el significat estricte del silenci.