testing image

Per a mi, Foix és un dels grans poetes d'aquest segle, alhora, un líric ple d'imaginació i un especulador metafísic, un poeta que, si no ha obtingut la difusió que mereix, és per motius estrictament lingüístics. Sempre ho he dit, i no crec que m'equivoqui. Si el seu amic Miró hagués escrit i, per contra, Foix hagués pintat, qui figuraria amb tots els honors en el firmament internacional seria ell. No, Miró. El vaig conèixer pels volts del 1950, potser de la mà de l'Albert Manent. I vaig mantenir amb ell, des d'aleshores fins a la mort, una relació directa, oberta, que, en els meus anys de joventut, va ser, en molts moments, diària. Ens vèiem a l'Ateneu, on ell, cada migdia, baixava a divagar i on jo, des de bon matí, treballava en la tesi doctoral. Per al Bompiani. O per a l'«índice Histórico Español». I, molts diumenges a la tarda, alternant-la amb la de Riba, assistia a la tertúlia o, per dir-ho més exactament, al «saló» que sostenia a casa seva, on acudien, entre d'altres, Josep Roca i Pons, Gabriel Ferrater, Albert Manent, Enric Badosa i el «millor matemàtic de Sarrià», el senyor Manuel Pla. A partir de mitjan seixantes, la seva edat i la meva feina, cada cop més absorbent, van fer que a poc a poc deixéssim de veure'ns amb la mateixa regularitat. Tanmateix, continuava anant a casa seva, ara, no en diumenge, sinó en dies feiners, o ens trobàvem en actes públics, fossin, o no, de tipus acadèmic. Vam muntar, junts, alguns dels seus llibres, com Catalans de 1918, Els lloms transparents i la col·lecció completa del Diari 1918, de la MOLC. En el primer cas, fins vaig gosar de suggerir-li el títol. I, quan va fer vuitanta anys, el vaig dur a l'Autònoma, on va llegir, si no recordo malament, alguns sonets de Sol, i de dol. Va ser, en aquesta ocasió, que em va dir: «Sóc vell, deixeu-me tranquil». I, en el possible, vaig procurar de ser respectuós amb el seu desig.

De Foix, recordo el seu petit hàbitat del carrer de Setantí, ple de llibres i de pintures i governat per la Gaudiosa, una dona discreta i lleial per qui sempre he sentit una positiva estima, suposo que compartida, les llargues converses que havíem mantingut, l'estada al Port de la Selva, on m'havia invitat després d'haver invitat Tàpies, Ponç, Brossa i Manent.