Al començament, cada diumenge...


Obra:Records Brossa x Brossa (p. 70-72)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Al començament, cada diumenge a la tarda anava al pis d'en Foix. Entre els allà presents vaig lligar més amb el poeta Carles Sindreu i amb aquell Josep Carbonell de L'Amic de les Arts, de Sitges. Foix, a més, parlava sempre d'ell, monologava i pontificava; el diàleg era impossible. Un dia ens va ensenyar un bust que li havien modelat, va posar-li el seu barret i va comentar: «Oi que m'hi assemblo?» Una impressió una mica subjectiva d'aquelles tertúlies va ser el motiu d'una de les primeres proses que vaig fer, amb to irònic. De vegades hi desfilaven altres persones que jo no coneixia. Foix em va obrir un horitzó a la literatura gràcies al seu mestratge i a la seva biblioteca. Sobre art tenia més informació Joan Prats. Foix no deixava mai cap llibre, a diferència de Joan Prats, que era més obert. Per això em va ser més útil. Amb Foix era inevitable de veure't separat per una mena de barrera invisible, però que era infranquejable. Per exemple, Foix sempre em presentava dient «aquest noi que he conegut, que escriu, etcètera». Els versos i els sonets que començava a fer els hi ensenyava cada diumenge; ell m'animava: «Així, així s'ha de fer.» Però el curiós va ser que quan li vaig ensenyar uns sonets força ben clavetejats, ja no em deixà llegir i ell només llegia els seus. Llavors no ho vaig entendre, però més endavant, sí. I és que quan, anys més tard, vaig anar uns dies a casa seva, al Port de la Selva, el vaig poder conèixer a fons, perquè una cosa era veure'l una hora cada diumenge i l'altra conviure-hi tot el dia. Allò em va fer rumiar: en Foix era molt intel·ligent i havia d'estar per damunt d'una sèrie de foteses, però resultava que no, la qual cosa em va permetre d'arribar a la conclusió que l'intel·lectual és molt perillós, perquè té tots els defectes de la gent corrent, però quan critica ho fa amb una mala intenció temible. Igualment, una persona sàvia que tiri pel mal camí és doblement perillosa. La humanitat hi guanyaria si de l'escola sortís més gent honesta que no pas sàvia. Foix deia coses terribles quan no li agradava una persona. El cert era que solia parlar bastant malament de tothom. En aquella depriment postguerra, no podia veure Riba i si el mencionava era per dir que només feia «pixaradetes poètiques», suposo que per referir-se a les tankes. Però quan Riba va publicar Salvatge cor, va parlar bé de Foix i des de llavors va canviar radicalment d'actitud. En resum, aquelles tertúlies eren interessants al començament, però quan ja sabies de què anava, eren d'una repetició mortal, avorrides i sense cap mena de profit per a mi. Ja sabem que tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que d'altres.