Quan mor la tarda morada...


Obra:Diari 1918 (p. 917-919)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

31 de novembre (de 1917): Quan mor la tarda morada sota la infinita verda tendror de la nit naixent, un rosari trèmol de becs de gas, flamejants, dauradament oliosos, dibuixa amb complaença eròtica els sis trapezis i els nou trapezoides que amb impassibilitat matemàtica limiten el tràfec de centenars de vides i ofeguen centenars de passions. A mi, des de dalt de tot de l'ombra que projecta el campanar m'havia semblat que cada flam era un llum distint aguantat materialment per un pal de ferro, encapsat per l'urna protectora. N'he estat desenganyat. La perspectiva en la qual tanta de fe servo, no m'ha estat, en aquest cas únic, fidel. O millor: la seva fidelitat s'ha enriquit d'un matís. Avançant a peu pla sota l'avinguda dels tells de mig quilòmetre en línia recta, he observat, sorprès, que tot just atrapava un nou fanal, l'anterior, sense que cap cos opac intervingués, desapareixia. Cada flam nou substitueix, per dir-ho així, el precedent. Tot i la tirallonga que jo puc assegurar des d'un punt fix del darrer bec de gas sota el qual m'estic, pressento experimentalment que no és sinó la projecció d'un fanal únic que em precedeix produint la meravella òptica que acabo de descobrir.

Em faltava trobar el fanal matriu. A la matinada, fadigat de la seva tasca de mèdium, pengim-penjam, torçat, atrotinat, se sostenia feblement damunt una piràmide de fulles amuntegades sota un umbracle del clos de sant Francesc. Molt sorprès he observat que el seu flam pàl·lid, rebel a tots els bufaruts, era eternament inextingible.»