Doncs, acostumats a l'espècie...


Obra:Obra catalana [Pijoan] (p. 74-76)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Doncs, acostumats a l'espècie d'equilibri inestable de salut en què vivia en Maragall, no ens va estranyar que es trobés fatigat; ell mateix feia temps que preveia una altra crisi. Més tard va escriure'm que es trobava malalt al llit, però tampoc no en vaig fer gaire cas; li vaig contestar recomanant-li que així que estigués bo vingués a Roma, on em trobava jo altra vegada. Quan em van arribar les notícies que estava desdonat dels metges, ja era mort. I així, mogut pel dolor, vaig escriure aquests versos:

Mestre, a on sou?, en quina magna estada
se us han endut?
¿Esteu ja junt amb l'altra gent passada,
o ens espereu en l'alta solitud?
Fan ara aquí unes nits de lluna plena,
la lluna del gener,
veuríeu amb el fred i la mullena,
la blanca boira que puja del terrer.
Busquem perduts la vostra sombra cara.
Dar-vos l'últim adéu!
Sentir potser, per l'últim cop encara
com vós marxant, encara ens responeu.

 

Al cap d'un mes vaig anar a Barcelona i amb en Francesc Nebot vàrem dibuixar el seu sepulcre per al cementiri de Sant Gervasi. Està voltat pels tres costats d'un mur poc alt, el cel obert i ben esbalandrada la vista del mar. Tanca un espai quadrat amb un banc de marbre i tot decorat amb motllures clàssiques però de la manera com foren interpretades als primers segles per la gent cristiana. Cap símbol, ni estàtua, ni guarniment, sinó una creu i les paraules Joan Maragall i els  seus.

Allí està enterrat. Però sovint em compareix com si fos viu i em sembla que el vegi i el senti materialment:

Lluny del país, per estranya contrada,
per aquests mars per on he navegat,
era en un port, recordo la gentada,
negres i blancs s'havien barrejat.
A cops de maça rompia una tortuga
un negre vell,
tot ple de sang rentava la petxuga
en l'aigua negra i bruta d'un cubell.
Altres cantaven.
Uns altres carregaven
un barco gran de fustes i taulons...
Uns altres es pegaven
i al mig d'un rotllo un negre amb convulsions.
Feia calor, temíem un oratge,
pro no havia plogut;
estava trist, fugia de la platja
buscant per la ciutat la quietud.
Pujava jo un carrer de cases baixes,
tapades pels grans arbres de desmai.
De tant en tant s'alçava una palmera,
amb un petit flotó a dalt l'espai.
Sentia com si algú, al meu darrera,
com si volgués posar-se'm al costat.
Em vaig girar per descobrir qui era
i éreu vós, éreu vós, mestre estimat.
—Encara tu per aquí, en aquest paratge,
tan lluny—vau dir—de nostra gran ciutat,
¿no estàs cansat del teu tan llarg viatge,
no et dolen tants de passos que has donat?
— I jo us respongué:
— El món, senyor, és gran i ple de vida,
per tot us el trobeu el mateix formiguer,
sovint jo me la sento a dins
la divina embranzida
que ens porta a tots aquí a fer i desfer.
Quantes n'he fet, de bones i dolentes,
qui les declararà?
Quantes n'he fetes d'ànimes contentes
i quantes n'he hagut de trepitjar!
Quants n'he bastit,
de ponts, palaus i cases,
quantes de torres, encluses i canals,
rius que eren forts ara van entre rases,
camps que eren secs són verds i pastorals!—
—Pro mai abraçaràs tota la terra,
ni mai podràs salvar a tot el món,
ets com Arnau i tanta gent que s'erra,
perdent-se a si mateix volent salvar el món.
Recordes d'aquell dia, a dalt la serra,
pujant pel caminet en costa suau,
que el prat era tot verd i resplendia
i ens va semblar que tot allí es fonia,
i vèiem Déu en un esquinç del blau?—
—I tant si me'n recordo ! — responia —,
pro els temps són canviats.
Hi ha un dolor que no hi era o no el sabia,
quan vós i jo vivíem 'germanats.
Me n'haig d'anar, que em crida la sirena
del barco a baix del port...—
—Vés-te'n, vés-te'n, fill meu, no tinguis pena,
segueix sempre els designis del teu cor.—

Encara el vaig sentir quan travessava
l'estret de mar per entre els farallons,
el far a dalt la roca enlluernava,
pro vaig sentir un gran crit allà en el fons.