Jaime Gil i jo estem d'acord...


Obra:Memorias (p. 225-226)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Jaime Gil i jo estem d'acord que la nostra primera conversa s'escaigué a la sortida de la representació de la peça de Giovanni Cantieri Donna Primavera. [...] Parlàvem de literatura quan jo governava el diàleg i de filosofia moral quan era Jaime qui manava. Li recordo una afirmació curiosa i significativa: que la intel·ligència moral era la darrera forma epistemològica que se sedimentava i la capa superior del coneixement. Jaime tenia l'obsessió de la immaduresa, que a mi, en canvi, em semblava un estat privilegiat  que esquerdava el compromís amb la vida quotidiana. I parlàrem llargament del món grec. Tots dos havíem llegit feia poc La branca daurada i jo havia descobert Calímac per aquelles dates. La trobada amb en Jaime va ser importantíssima. Fins aquell moment, i quant de temps després?, era la persona amb qui descobria tenir més coses en comú, de tal manera que les dissidències eren rabioses, les diferències irreconciliables. Però l'important era el sentiment que les seves forces intel·lectuals funcionaven de manera semblant a les meves. No importava on anessin a parar. No importaven tant les idees com el mètode que les feien assolibles.. Allò obria el diàleg. Una possibilitat fins aleshores desconeguda. Jaime escrivia poesia, però els poemes que m'ensenyà poc després de conèixer-nos eren encara vanes aproximacions. I estava com indecís. Crec que aquella amistat va ser un dels factors que l'empenyeren definitivament cap a la literatura. Obligat a parlar de poesia tot el temps, no li quedava altre recurs que escriure-la. Jaime va donar a la tertúlia de la universitat un irritant to aristocràtic. Amb menyspreu de les proletàries cerveses amanides amb pastelets de vedella, ell consumia copa rere copa ginebra pura, que el tornava loquaç i agressiu, càustic, com sempre ha estat. temo que aconseguia resultar realment antipàtic, cosa que no devia disgustar-lo en absolut. Posava d'interlocutor  d'ambigú, com en l'ocasió de la nostra coneixença.

Al cap de poques setmanes de tracte, Jaime m'invità a sopar expressament per contar-me els seus problemes personals, la seva història i el que havia significat admetre-la. En aquella conversa vaig sentir per ell, per la seva enteresa moral, un respecte enorme del qual mai he estat decebut. Jaime tenia raons per a detestar la immaduresa. L'etapa d'indecisió de la personalitat havia estat, en el seu cas, més aviat angoixant i dolorosa.

Jaime era una persona incòmoda en societat. Davant d'un auditori de més de dos interlocutors se sentia irreprimiblement impel·lit a dominar amb la seva intel·ligència. Com un animal acorralat, feia un ús desesperat de totes les seves forces, definint per reduir, obligant els seus contra opinants a entrar en zones de la cultura en les quals se sentia particularment i casualment fort, refusant terrenys neutrals.