testing image

El grup social potser més representatiu d'aquesta situació tenia com a centre d'operacions la discoteca Bocaccio —així, tal com ho he escrit, amb la descurada absència d'una c—, que regentava la fervent imaginació d'Oriol Regàs i es refermava en els múltiples atractius de la magnífica Teresa Gimpera. Fou inaugurada el 13 de febrer del 67, en una botiga de la part alta del carrer de Muntaner. El local tenia una distribució molt intel·ligent, segons un disseny neomodernista de Xavier Regàs. La planta baixa era un saló només amb discreta música de fons on la gent bevia i xerrava. El soterrani, comunicat amb dues escales situades molt estratègicament, era destinat a l'habitual bullanga de ballaruga amb música de sonoritat absorbent. Aquesta duplicitat donava molt de joc i permetia que a la planta baixa hom establís un seguici de tertúlies en les quals els temes mes frívols es barrejaven amb els de certa transcendència política o cultural. Fou durant bastants anys el lloc d'encontre d'una munió de gent més o menys emparentada amb allò que se'n deia la gauche divine i en la qual abundaven els arquitectes, els escriptors, els fotògrafs i els cineastes. Les respectives «escoles de Barcelona» hi tenien un bon peu ficat.

En aquella planta baixa hi passaven coses que semblaven extemporànies. En un d'aquells sofàs vellutats de fals estil modernista s'inicià la idea de la tancada de Montserrat i la fundació de la revista «Arquitecturas bis» —una nit de copes amb Rosa Regàs i Enric Satué—, s'hi discutien els programes deis Petits Congressos d'Arquitectura i s'hi organitzava la recollida de signatures a les successives cartes de protesta o als suports verbals o econòmics als polítics perseguits. Durant tot el mes de novembre del 75, Oriol Regàs tingué la valentia d'instal·lar-hi un parell de televisors per anar seguint les notícies de l'agonia de Franco i d'oferir brindis de xampany cada vegada que el comunicat mèdic anunciava un agreujament. I, després de la mort, les petites celebracions, encara mig clandestines, en una primera sensació d'alliberament que era tot el contrari del que proclamaven per la televisió les frases dels vells continuistes, compungits però amenaçadors, de les quals m'ha quedat ben gravada la de Joan A. Samaranch: «Hoy España, y dentro de ella Cataluña, experimentan una amarga sensación de orfandad política.»

Hi havia, naturalment, altres centres d'activitat d'aquest grup social. Els bars del carrer de Tuset, per exemple, hi tingueren un inicial protagonisme, especialment un drugstore en miniatura, al soterrani del qual funcionava la mítica Cova del Drac —el joc cacofònic entre Drug i Drac era una mena d'ironia al voltant d'una quimera molt catalanesca—, on s'iniciaren espectacles que llançaren a una primera popularitat noms com Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Lluís Llach, alguns dels Setze Jutges, i que alternaven amb figures del jazz internacional —amb Tete Montoliu sempre com a interlocutor— i amb successius teatres de cabaret que permetien lluir la sorprenent plurifuncionalitat de Maria Aurèlia Capmany i dels seus amics.