testing image

Tornant enrere, cal remarcar com el fet de viure al barri de Sant Gervasi, llavors ple de torres, jardins, flotes de pins i eucaliptus, carrers solitaris i on gairebé tothom es coneixia, era un dolç alleujament per a Marià, tan sensible i amb un sistema neurovegetatiu fàcilment alterable. Sant Gervasi volia dir gairebé viure en un poble. I al dietari no es cansa de perfilar aquell encant del barri. El 12 de maig hi sentia el primer rossinyol i després la primera puput i hi descobria la primera oreneta. I hi exalçava lilàs i glicines, o hi veia merlots de bec groc. Anava molt amb els fills a la Font del Racó, Avinguda del doctor Andreu amunt, on, encara avui, hi trobem pins i roures centenaris, una font i una clotada, entre ombrívola i assolellada. Hom té, si no fossin els cotxes rabents, la sensació de viure en ple bosc. Aleshores, sense a penes circulació, tot era pau idíl·lica. I als costers de Vallcarca veia el bestiar de la Intendència Militar, i camps d'ordi i de blat on avui hi ha la urbanització Mas Falcó. I també «unes flames lleus de ginesta» i «lliris blancs es retallaven —fades de seda— contra el blat tendre».

Dos anys després, l'octubre de 1941, Manent reblava aquell goig: «Tornant de la ciutat brogidora, il·luminada, arribar a Sant Gervasi és submergir-se en una agradable tenebra, en una pau perfumada, en un repòs gairebé espiritualment camperol.»