testing image

De totes maneres les penoses impressions del 1909, la mort sobtada del seu gran amic, el senyor Roura, i potser una mica també la meva marxa definitiva de Barcelona pel març de 1910, li van determinar aquell estat d'ànim del qual va sortir el Cant espiritual. Es trobava sol, temia la mort, buscava una pàtria celestial, això ho podia veure en les cartes que m'escrivia. Sovint amb en Maragall havíem parlat de la mort, i era una de les coses en què mes divergíem en sentiments. A ell l'inquietava de no saber si seria per sempre en Joan Maragall o es perdria en la mar de l'Esperit. Jo volia conformar-lo. Li repetia paraules de Marc Aureli del molt penós que seria carregar sempre amb aquest home individual i no sols rentar-lo, vestir-lo i menjar-lo, sinó aguantar les seves intemperàncies, ésser esclau d'un cos i d'una ànima. En Maragall m'escoltava escandalitzat; ell volia un cel blau com els cels de Fra Angèlic, amb prats esmaltats de flors com els dels primers cants del Paradís de Dant.