testing image

Verdaguer


Abandonat i sol, en aquest quarto

que avui és un museu, agonitzava.

Alhora al mateix llit

naixíem els poetes catalans

mentre una multitud que emplenava els carrers

se n'acomiadava. La pietat catòlica

i una mitologia decadent

servien d'esquelet a una bondat

i a una compassió com les de casa meva;

rurals i violentes. Verdaguer és l'alzina

que en aquest país nostre sempre hem necessitat:

primer hi calem foc i, de seguida,

la plorem durant anys. Cremar i plorar.

La desolació de la rancúnia.

L'estimo com un fill. I és el meu pare.