La Barcelona dels anys vint i trenta...


Obra:Les nits de Barcelona (p. 11-15)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La Barcelona dels anys vint i trenta, la Barcelona d'entre les dues guerres, no parava de sorprendre'ns. La mar i Barcelona, heus ací els dos espectacles del món que es renovellaven més. Mai una onada no és igual a la precedent, i en els carrers de Barcelona, abundants en noies adorables, en personatges curiosos, en escenes pintoresques, la mirada no arribava mai a cansar-se.

Aquesta diversitat de cada minut, però, aquesta facultat calidoscòpica dels més petits racons de places i carrers, aquesta mena de perfum d'aventura que flotava sobre les Rambles i els seus encontorns, aquest gran renovellament perpetu de Barcelona, on bastava passejar-se per omplir una existència entera, i aquest temperament de fènix d'una ciutat industrial que cada vespre desapareixia, morta de fatiga, en el silenci i en l'ombra, i que tots els matins sorgia del seu son, jove, palpitant, imprevista, tot això, l'activitat frenètica d'una ciutat lliurada intensament al treball, no era més que fotesa i bagatel·la al costat de la mutació insigne que Barcelona sofria a les nits.

Barcelona, de cop i volta, es metamorfosava. Com l'aigua surt de terra amb impetuositat, formant brolls agitats, sortien dels seus amagatalls els éssers de la nit, els éssers que vivien en la nit, els éssers marcats per la nit. Per això es movien en un univers equidistant del somni i de la realitat. Per això eren poetes. Poetes del clar de lluna. Una mena de fantasmes destinats a commoure una realitat construïda per la imaginació.

La Barcelona nocturna era famosa arreu arreu. Va fer córrer pertot rius de tinta i va motivar la despesa de tones de paper. Principalment a França, entre els literats àvids d'emocions fortes i de pintoresc acolorit amb anilines.

Paul Morand és un dels escriptors francesos que ha dit més nicieses sobre Barcelona. El capítol titulat «La nuit catalane», del seu llibre Ouvert la nuit, està impregnat de prejudicis i de fantasia delirant. Francis Carco, en canvi, és un dels qui n'han dit coses més exactes. Els dos capítols de Printemps d'Espagne que dedica a la nostra ciutat eren una descripció variada i animada plena de color i de pintoresc, i sobretot molt objectiva. No s'apartava gairebé mai de la realitat.

Morand no va veure Barcelona. Carco fou el qui la va veure millor. Pierre Mac Orland fou el qui en va parlar més. Detall curiós: el leitmotiv de tots els seus escrits sobre Barcelona és el carrer del Cid, no així, estrictament, com figurava en el rètol de l'ex-famós carreró, sinó amb l'afegitó de Campeador. «La rué du Cid Campeador», veritable obsessió, apareix en tots els seus textos barcelonins, en els seus llibres Rues secretes, Filles d'amour et ports d'Europe, La tradition de minuit, La bandera...

Voldria tenir més espai per a ocupar-me de La petite Infante de Castille, d'Henry de Montherlant, que passa a Barcelona i que comença així: «Barcelona és una ciutat de 600.000 habitants i només té un orinador públic». Però no puc. Aquest pròleg s'allargaria indefinidament. I resumeixo: Kessel deia que coneixia la nostra ciutat molt malament: els cafès-concerts i el barrio chino. Res més. Això el defineix a ell i defineix els seus col·legues. Per a molts escriptors francesos, en efecte, Barcelona era el districte cinquè. I per a Mac Orlan, el carrer del Cid.

Anys enrere jo em vaig passejar molt per aquells carrers. El meu gust de la via pública ja data de molts anys, i jo era un fervorós enamorat de les olors de Barcelona, dels seus colors, del seu moviment. I de les meves excursions pel districte cinquè, fins en parlaven els diaris.