testing image

La nit ciutadana és canviant, molt més que en el dia. Cada època té les seves nits. Aquestes són molt sensibles a la moda. En dotze mesos canvia totalment el panorama nocturn de Barcelona. I aquests canvis s'ope­ren sobretot en les nits estiuenques. Sempronio ha tractat aquest tema amb la seva proverbial penetració i al car periodista recorreré una vegada més. Així, doncs, els següents comentaris deuen a l'Artís les seves dades essencials.

A l'hivern es pot dir que la ciutat no surt a les nits. El més que es fa es arrecerar-se en determinats locals, d'una clientela fixa composta d'iniciats. Per contra, quan la calor aclapara, tota la ciutat es tira al carrer. De Montjuïc al Tibidabo, de la plaça d'Espanya a la de Tetuan, una immensa verbena estremeix l'urbs. Ja hem parlat de les terrasses de les Rambles, de les de Calvo Sotelo, de les de la Rambla de Catalunya... No obstant, cada any canvia la fesomia d'aquests centres de noctambulisme. Avui sembla un somni, un producte de la imaginació, aquella Diagonal dels anys quaranta —ja n'hem parlat també—, on coincidien grans jardins amb atraccions i orquestres de categoria internacional: La Rosa­leda, El Cortijo, Monterrey... Ara, en canvi, aquesta part de la gran avinguda no té mes bri d'animació que el que li dona un democràtic canòdrom.

Els devots de la diversió estrepitosa i a gran escala han canviat d'escenari. Detesten la ciutat i es desfoguen a la Costa Brava, particularment a Platja d'Aro, que està resultant una mena de Babilònia. La ciutat queda per als discrets, per a aquells el mal dels quals no vol soroll.