testing image

La nit era infinitament estelada. Els esvorancs del carrer de Corts apareixien tètrics, sota la immensa dolçor del firmament. Un grill, un de sol, cantava entre les runes.

Al Rectorat, un senyor magre, olivaci, demanava a l'Argüelles:

Continúe usted lo que ha empezado a contarme.

Era la relació del bombardeig del 18 de març.

—Miri que hi ha gent que no li agrada sentir aquestes coses.

L'home ha insistit. L'Argüelles anava a sortir de la Universitat prop de les dues; però va tornar a entrar-hi un moment per parlar amb algú. Aquell moment va salvar-lo. Si no el bombardeig 1'hauria atrapat al nivell de «La Publicitat», si fa no fa. Va agafar-lo prop de l'acabament de l'edifici universitari. En sentir el soroll vertiginós de la bomba que davallava, va llançar-se bocaterrosa, tot prement el barret contra el cap. Passada l'explosió va aixecar-se tot blanc de pols. Una mica enllà, jeia una dona gemegant. Altres ferits van començar a aixecar-se.

—S'alçaven —deia— tots blancs, amb una capa de blancor damunt la cara i els vestits. La sang corria damunt aquella blancor. Mai no m'havia adonat que la sang fos tan vermella.

Va començar el salvament. Per fortuna va passar un camió militar: allí podrien encabir-se quaranta o cinquanta ferits. Però l'Argüelles havia reconegut un ferit. Era un policia. Tenia la cara plena de sang. L'Argüelles va dir el seu nom. El ferit, en reconèixer-lo, va abraçar-se-li i va pujar al costat del xofer. Les ferides eren insignificants, al cap de pocs dies era al carrer; però estava tan espantat, que no feia sinó clamar que se l'enduguessin, que es dessagnava, que es moria. I, malgrat que l'Argüelles va dir al xofer que no marxés fins que el camió estigués ple, de sobte va arrencar i va allunyar-se ràpidament. No duia sinó uns quants ferits, en­tre ells una nena de vuit anys que deia:

—La mamà, la mamà es allà.

—Sí, nena, ja la portarem, la mamà.

Era morta.

Hi havia un home amb mig cos sota un arbre abatut. Calia separar l'arbre —un gran tronc. Homes van posar-se a la feina. El ferit mateix dirigia la maniobra.

—Semblava que no tingués res —diu l'Argüelles.

Ánimo —crida va encoratjant els qui treballaven per salvar-lo.

Finalment van aconseguir treure'l.

—Em sembla que una cama va restar per allí. Al mig del carrer s'aixecava una flamarada, i, entre les flames, hi havia uns quants cossos.

—No ens hi podíem acostar: el foc ens ho impedia. Algun encara vaig veure com es bellugava.

Hi havia cossos completament vestits i d'altres completament nus. Hi havia cares completament blanques de pols i cares completament negres, carbonitzades. A vegades, en aixecar un cos, restava migpartit.

Un home, amb abric i barret, de dalt d'un pis estant, demanava auxili: hi havia estat projectat des del carrer. Altra gent, de l'interior dels pisos, esdevinguts exteriors, demanaven què havien de fer.

—Espereu, ja vindran els bombers. Un ferit —un mort?— en cos de camisa, és posat en una camilla.

—Aquesta americana deu ser seva —diu algú.

—Sí, em sembla que tant se val —diu un altre.

—Porteu l'americana —diu el ferit.

I aixeca el braç i reté l'americana. L'endemà va mo­rir.