testing image

16 febrer 1939

D'Arles a Perpinyà, en tren, el matí lluminós m'ha deixat fruir a cor què vols la bellesa d'un paisatge que em sembla familiar. El tren corre entre prats verds i turons amb vinyes acarades al sol.

Elna... Un nom evocador, ben nostre.

L'estació de Perpinyà em recorda la de Reus. Un cop al carrer, m'adreço a un adroguer que em somreia pel fet de pensar, probablement, que jo seria el seu primer client de la jornada.

- Per anar al Centre Català, si us plau?

- Tireu avall, fins a la Promenada, el gran passeig, sabeu? No us podeu pas perdre... Sou refugiat?

- Tot podria ser.

- De tota manera, bona sort!

Oh, el bon adroguer que parla com jo!

La Promenada és, realment, un gran passeig amb plàtans a l'avinent. Però el Centre Català (en francès Élite Bar) és un petit establiment on veig de seguida rostres coneguts: Joaquim Llorens, de Falset, Lluís Mestres, de Tarragona, Joan Loperena, de Reus, els germans Mur, de Tortosa, Roc Boronat, Ramon Frontera, el gros Bombi... He canviat uns breus mots amb tots. Tots semblen tan preocupats com jo. Em diuen que Martí Rouret no pot tardar. Lluís Mestres em pregunta si he retrobat la dona i el fill.

- No, perquè m'ho preguntes?

- És que vaig trobar-los a Figueres, el dia 26 de gener, i la teva dona em va dir que volia entrar a França.

La notícia, de moment, m'atueix, i, tot seguit m'encoratja. Feia molts dies que no sabia res dels meus i ara l'esperança de veure'ls aviat fa batre de pressa el meu cor.