La mare es va morir quan jo, fill únic, vaig néixer...


Municipi:Arenys de Mar
Comarca:Maresme

La casa familiar dels Espriu és situada a l'antic carrer de la Perera o Bisbe Català, número 27. A darreries el segle XIX el bisbe Català va comprar tres cases consecutives i les va convertir en un ampli casal de planta baixa i dos pisos. Mort el doctor Català, la mansió va ser heretada pel notari Francesc Espriu, pare del poeta, que era nét d'una de les germanes del bisbe. La família Espriu alternava les vacances entre Viladrau i Arenys i, doncs, molts records infantils i d'adolescència estan lligats a aquest lloc. Per això podem llegir-hi un fragment del Doctor Rip, la seva primera novel·la, i dos poemes que ens parlen dels jocs infantils al jardí dels cinc arbres, l'eixida que hi ha a la part de darrera del casal. A Primera història d'Esther ens confessa que es tracta d'un roser, una troana, una camèlia, un libanenc i una palmera gànguil. I, encara, a Ariadna al laberint grotesc inclou una narració que parodia una d'aquestes tertúlies essent el poeta jove el protagonista amb el nom de Salom. Aquesta breu prosa, dedicada a la memòria del poeta i l'amic entranyable Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma de Mallorca, 1913-El Brull, 1938), rememora a partir de la pluja de maig tres espais mítics del jove Espriu, la casa i, sobretot el jardí dels cinc arbres d'Arenys; la torre de can Ganyota de Viladrau, on el poeta passà temporades de convalescència a causa de la malaltia pulmonar que agafà de jove i, finalment, la casa materna de Rosselló al carrer de l'Om de Palma de Mallorca, o
testing image

La mare es va morir quan jo, fill únic, vaig néixer. Pertanyent a una casa bona, el pare era un home dèbil. Ocupàvem tots dos, amb algú de servei, un casal amb una petita tradició familiar, ple de mobles i relíquies d'unes quantes generacions d'un passat pròxim. Hi havia una eixida amb un cert caire de jardinet, amb cinc plantes com arbres, molta heura i uns quants llessamins vells, de tronc gruixut i un safareig com d'adorn, amb un tritó de terra cuita dalt d'una mena de cascada minúscula, amb falzilles i molsa, per on regalimava sense parar, a gotes, l'aigua que omplia el safareig. En ell jo jugava hores i hores, solitari, amb barques de paper, obra de les meves mans. Feia que les barques lluitessin les unes contra les altres, que combatessin tripulades per soldats de plom, que s'enfonsessin, que la marineria improvisada es negués. Crec que no m'he divertit mai tant Quedava xop, em renyaven, però l'endemà hi tornava. Des del vespre fins a l'alba, el degotim plàcid de l'aigua a la cascada m'acompanyava la fosca i el son.