SANT ADRIÀ ÉS TRIST (fragment)


Obra:La ciutat submergida (p. 244-245)
Comarca:Barcelonès

testing image

VI

SANT ADRIÀ ÉS TRIST (fragment)

Sant Adrià és trist, germà, és l'estret i trist,

el malformat d'una tristesa llargaruda

paral·lela al riu, que se li ajeu al costat per adormir-se

cargolat a la fredor del serpent que li fa d'espinada;

cada vèrtebra articula el joc del nervi

amb la medul·la borbollejant

de sabons i pixats, fastos en homenatge

a les parets laterals, els marges receptors: en un punt

d'aquest flanc, pujant a mà dreta,

tu obries els ulls a la mitjanit. La gairebé nul·la

claror perceptible davalla

d'un cel miraculós, tres mesos després ja es despenjarà

d'una branca florida d'ametller, però sempre

ens troba desprevinguts, ens angunieja

l'embolcall de caramels humans, la suor del sucre

se'ns enganxa al pensament nu, i de retruc ens ofèn la pau

críptica del cervell: no hi ha ningú, enlloc

no hi havia cap escala

per baixar fins a nosaltres. I aquella celístia magra,

plom desfet a la primera tassa de llet, cau

en viatge d'anada, pluja i maledicció, com l'àngel rebel

damunt la corba abdominal, el néixer

i haver de caminar. O potser

són els nostres ulls projectors, dissenyats

per a l'esbalaïment, els qui s'enfilen

fins a la mà lluminosa,

una mà bondadosa i buida.

 



La claror pot oferir roses blanques, gràvides de pardals,

en una irrupció voluptuosa. També pot ser

el contrari: fer venir el gris, la malaltia

o grisor bàsica del blanc

i la humitat, transpiració de les llavors madures, vinguda

d'aire del nord-est, a vosaltres vent en canal

portador d'agulles i mosquits i fumeres

àcides, agulles injectables, repòs i hidracides

de l'àcid isonicotínic. Al vespre passegem el gos, també

gratem molses i recollim espigues i trèvols

o roselles, tot ben amanit

amb els bacteris, safata curulla, mostrari

de pigments, en realitat bacils: floria la tuberculosi

a la gibrelleta plena de sang, primavera

a glops, aquella hemoptisi

feia gust de xocolata desfeta amb pebre vermell

—dèiem, rèiem, per agafar franquesa

amb la Seca; ella s'hi avení, a la pietat, s'empassà

les pastilles i marxà a la casa dels veïns—, Prims

i febrosencs, sobretot luciferins, esgarriats al poble

trist i llargarut, la nostra salvació la portaria

el vent del nord-est, com la respiració d'un cel

que no ens deixava entrar: encara no, encara no, feia

entre clars i núvols, entre tos i tos.