He parlat amb Paul Valéry...


Obra:A flor d'oblit (p. 55-57)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

8 maig [1933]He parlat amb Paul Valéry quan tot just arribava de Madrid, on ha assistit a la Conferència In­ternacional sobre l'esdevenidor de la Cultura. Amb expressió àgil, sempre adaptada als jocs precisos i delicats del seu pensament, m'ha fet conèixer les seves impressions sobre la primera reunió d'homes de di­versos països encaminada a obtenir una defensa eficaç dels alts interessos de la Cultura.

«Cal agrair —m'ha dit— al Govern de la República espanyola les facilitats que ha donat per a la celebració d'aquesta assemblea. És el primer assaig interessantíssim d'una empresa nova, l'embrió d'una obra que pot donar grans fruits si, com espero, és ben acollida a Ginebra, i si no s'accentuen els perills que amenacen una col·laboració sincera entre els esperits selectes d'arreu del món. [...]

A través de les altes cortines s'endevinava la llum viva del sol de maig. Valéry em mirava amb els seus ulls clars, però també misteriosos, el monocle lluentejant-li damunt la vesta, el cabell caigut, com sempre, a la banda dreta del front, amb una lassitud una mica rígida.

Després em parla dels seus «assaigs melodramàtics», que comentarà al Conferentia Club.

«En aquests assaigs em proposo —diu— crear la impressió d'una mena de religiositat tota intel·lectual, donar a l'intel·lecte, a través de les formes antigues que ho dissimulen tot, com una aurèola noble i sagrada. En una de les escenes és evocat un temple bastit pel miracle del cant. Jo hauria volgut que els dansaires tinguessin un gest sobri, gairebé litúrgic. Però vaig haver d'utilitzar una companyia de ballet rus, que és sempre una companyia de ballet rus. Al seu director va acudir-se-li que el temple, en lloc d'ésser bastit per intervenció dels déus, s'alcés dels moviments combinats, però alarmants, dels dansaires: aquests manejaven uns enormes bastons de sis metres de llargària, amb perill de lesionar algun espectador. Després van comparèixer unes Muses d'una lletjor terrible. I allí on jo hauria volgut els moviments nobles, lents, retinguts, d'un benedictí, dansava una mena de galifardeu, amb increïbles salts i gambades.»

Paul Valéry es refereix, finalment, a la lectura que demà donarà als Amics de la Poesia. «Llegiré i comen­taré poemes meus —diu—. A Barcelona obtindreu de mi una cosa que no m'agrada fer i que no acostumo a fer mai.»

I s'acomiada, amb 1'aire una mica cansat, però amb un somriure.