testing image

I m'havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats. L'Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors de l'Eixample havien fugit cap a la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l'Eixample, s'hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d'aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis mes aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un barri ple de senyo­res Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no hi ha manera que se'm morí. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, es etern.